Chapeau! De Casas i Picasso a Balenciaga i Pertegaz
A la Fundació Palau i Fabre, situada al poblet coster anomenat Caldes d'Estrac. Allà hem pogut observar una exposició enfocada al disseny de barrets. També ens van fer una masterclass sobre la creació de barrets feta per Nina Pawlowsky.
Per començar, Nina Pawlowsky va fer-nos la masterclass. Ens va explicar que hi ha diversos materials per fer barrets, per exemple el feltre de pels de diversos materials (conill, llebre, ovella, castor...), la palla i cinamai. El feltre es realitza a través d'unes màquines especialitzades que bufen el pèl, l'apreten i s'enrotlla en mullar-lo. Aquest quan es mulla permet donar-li forma ja que fa que sigui més tou. El feltre moll es passa per un molde amb forma ovalada (la forma del cap) en apretar i es col·loca una corda per subjectar tot i a través de l'eina que permet posar la corda amb facilitat, anomenada avaluar. Es col·loquen agulles per permetre que no es mogui el feltre.
També ens ha comentat que només existeix un feltre sintètic anomenat foshey el qual està fet de plàstic però no és transpirable.
Seguidament hem pogut observar una exposició amb obres de diversos artistes relacionades amb el món dels barrets. Primer ens mostrà un barret fet amb plomes i és el que dona imatge al cartell de l'exposició. Aquest barret va ser dissenyat i fabricat durant el segle XX per l'empresa Molas Vilasuso. Seguidament vam veure una imatge d'unes dones treballant en una fàbrica de barrets la qual començà sent només una dona i en prosperà es convertí en rival de la famosa marca de barrets del segle XX coneguda com Martí Martí.
 |
| Dins de la vitrina podem observar el barret fabricat el segle XX |
 |
| Imatge d'una indústria amb dones treballant amb barrets |
Tot seguit vam veure petites litografies fetes amb tinta per Ismael Smith, un il·lustrador espanyol que per desgràcia morí sol en un manicomi. Aquest artista treballà la indumentaria, és a dir, va fer diversos dibuixos d'ella. Fou un artista noucentista que treballà per revistes satíriques com la Cucut!.
 |
| Il·lustracions d'Ismael Smith |
A continuació hem vist obres de l'artista cronista Ramon Casas, qui fou un propulsor de la dona emancipadora. En aquella època, les dones eren esclaves dels homes. En dues de les seves obres, les quals eren fetes per a un cartell publicitari, apareixen dones amb una pose còmuda i una mirada desafiant. Una de les dones porta una corbata i l'altra una ampolla, elements que no pertanyien a la imatge femenina en l'època. També els hi afegeix un barret el qual dona més importància.
A la mateixa sala hem pogut observar altres obres d'una altre artista com Palau Uller, qui també treballà el tèxtil fent dissenys per a camisetes. Les obres que hem pogut observar eren figures humanes fetes amb diverses tècniques.
 |
| Il·lustracions de Palau Uller |
També hi havia obres de l'artista conegut per les seves obres cubistes. Pablo Picasso. En les il·lustracions hem pogut veure dissenys d'indumentaria per a una obra de ballet de l'època. En una de les obres afegí el barret conegut per anomenar-se tricorni. En aquest ballet, els barrets són peces clau ja que tots els personatges en porten un i els defineixen.
 |
| Figurí per al ballet El sombrero de Tres Picos (1920) |
Picasso va ser amic de Palau i Fabra i moltes vegades quedaven i aquest feia alguns dibuixos per a Palau, els quals se'ls guardava. A continuació podreu veure una imatge amb les il·lustracions de Pablo Picasso a Palau i Fabra.
 |
| Il·lustracions de Pablo Picasso a Palau i Fabra |
També podem observar de Pablo Picasso uns retrats que va fer amb la tècnica del linoli de la seva tercera esposa, Jacquelin Roquet, la qual es considerada una de les dones més retratades del món.
 |
| Retrats de Jacquelin Roquet fets per Pablo Picasso |
En una altra sala hem pogut observar obres de Joan Brossa i Tàpies, els quals formaren part del grup de Dau al Set. De l'obra de Brossa hem pogut veure una imatge d'ell, presa pel fotògraf Antoni Bernad, fent malabars amb tres barrets diferents que representen els diversos poder (tricorni-copa-teula). També hem pogut veure l'obra seva anomenada Llamp (1989), la qual és un barret trencat per la meitat simulant que ho ha fet un llamp.
 |
| Joan Brossa (1977), presa per Antoni Bernad |
 |
| Llamp (1989), de Joan Brossa |
D'Antoni Tàpies hem pogut observar un llenç fet amb tinta que representa el capitalisme com un monstre de la foscor (1951).
 |
| Capitalisme (1951), Antoni Tàpies |
Joan Ponç també va pertànyer a Dau al Set però el seu nom no es va fer tant conegut com el d'Antoni Tàpies o el de Joan Brossa. Moltes de les seves obres són de caràcter surrealista ja que el que representa és el seu món interior ple de simbolismes. A continuació podreu observar algunes de les seves obres.
 |
| Il·lustracions de Joan Ponç (1958-1981) |
Al seu costat hem trobat l'obra de Pep Duran, marit de Nina Pawlowski, la qual es tracta de la fabricació de barrets (o almenys de la seva forma) a través de materials reciclats.
 |
| Obra de Pep Duran la qual consisteix en la representació de barrets a través de material reciclat |
En aquesta sala podem destacar l'aparició de diverses imatges de Greta Gargo, una famosa actriu de cinema que es va fer coneguda en el segle XX i que portava moltes vegades barrets.
Tot seguit hem pogut veure diversos barrets d'home, els quals són bastant sobris, sense molta varietat degut a la moda de l'època, on es volien representar els homes de la forma més masculina possible.
Sobre els barrets femenins cal destacar que hi ha moltíssima més varietat. Una curiositat que ens han comentat és que el nom del barret pamela prové del personatge d'un llibre el qual portava un barret similar.
Una de les dissenyadores de barrets més famoses de l'època és Elsa Shapareli, qui usava diversos materials no típics del món del barret i orgànics.
Algunes de les dissenyadores de barrets no van ser reconegudes en la seva època pel seu treball degut a que els seus noms no apareixien en les desfilades de moda. Alguns exemples són Elena Catona i Pilar Bassa.
Algunes de les dissenyadores de barrets no van ser reconegudes en la seva època pel seu treball degut a que els seus noms no apareixien en les desfilades de moda. Alguns exemples són Elena Catona i Pilar Bassa.
El cloix és un barret del segle XX molt arrambat al cap que feia que el cabell llarg que portaven les dones els molestés i se'l tallessin.
 |
| Cloix |
Per finalitzar cal dir que el món del barret ha sigut molt revolucionari al llarg dels anys en el món de la moda i a més a més ha sigut una font d'inspiració i creativitat per molts d'artistes. Fins i tot i ha barrets que són de caràcter feminista, com per exemple La lucha continua, de Susana Loureda.
Poètiques de l'emoció
Hem anat a veure al CaixaFòrum l'exposició titulada Poètiques de l'emoció, la qual ens ha parlat sobre el paper de les emocions dins de l'art. Aquesta exposició estava dividida en diferents àmbits per tal de parlar com es reflecteixen les emocions en aquests. Per començar, l'àmbit que hem visitat ha estat el del cos, el qual ens parlava de la importància que te el cos d'una persona per mostrar els seus sentiments. El següent àmbit ha estat el paisatge, el qual s'ens ha sigut relacionat l'espai que ens envolta amb les sensacions que ens transmet. Per últim, els esdeveniments socials i els seus sentiments, ja que tots aquestes revoltes es formen a partir d'uns sentiments forts d'una comunitat.
Per començar ens han mostrat l'obra de Bill Viola titulada The Silent Sea, la qual podíem observar diversos personatges mostrant una emoció en un vídeo a càmera lenta. Als seus costats hi veiem altres obres de períodes anteriors que representen les emocions tal com aquesta però de formes diferents. Al costat dret veiem una escultura amb diversos personatges els quals no intereccionen entre ells, el mateix que es produeix al vídeo. Al seu davant veiem una representació gòtica de les ploraneres, persones que eren contractades per fer el dol en un enterrament.
Bill Viola és un artista contemporani que treballa molt el tema audiovisual (videoart) i com actua la societat envers a determinades situacions. Va néixer als Estats Units el 25 de gener del 1951 i actualment té 68 anys. Va estudiar arts escèniques i belles arts.
En un petit espai al costat se'ns ha mostrat un vídeo de l'artista Bas Jan Ader anomenat I'm Too Sad to Tell you. Al vídeo podem veure el rostre de l'artista plorant que provoca que aquest estigui incapacitat de poder parlar i mostrar el que sent.
Després d'això hem anat a una altra sala on hem vist una representació de la pietat, la qual al seu costat tenia una fotografia de caràcter fotoperidístic feta per Enric Folgosa Martí, anomenada Funeral a Kosovo. A la peça mostra el dolor que senten les dones que envolten a l'home i la tristesa de l'escena. Aquesta imatge ens ve a dir que el que és considerat dolorós pot ser bell, com és l'obra.
Al seu costat hem pogut observar Homúnculo, de Manolo Millares. Aquesta obra abstracte ens transmet les emocions semblants a l'ira, la tristesa i la seva imatge ens recorda a una ferida, per aquest motiu, la comissària de l'exposició ha decidit relacionar-la amb la imatge del Davallament de la Creu i la peça Action Psyché de Gina Pane, una obra on es poden observar imatges de l'artista on s'ha autoinflitgit mal per veure's unes determinades cicatrius amb el que vol remetre al dolor que senten les dones dins d'una socitat que les tracta malament.
En un altre espai amb diferent temàtica (han dividit les diverses obres per temàtiques) veiem que ens parla de la interacció del cos humà amb la natura que l'envolta, com el cos es pot fondre en aquesta, es pot fusionar. Una de les obres d'aquest espai és de Günther Förg: a la peça veiem dos llenços negres amb marques que pot fer-nos pensar en el sentiment de por, tristesa o en la imatge d'un bosc cremat (una imatge trista). Al seu davant veiem una imatge totalment diferent Poeta de Sol, de Joaquim Mir, la qual és un paisatge pintat de forma molt colorida (imatge positiva).
Günther Förg és un pintor, dissenyador i escultor alemany que crea obres abstractes. Va néixer el 1952 i va morir el 2013. Les seves obres són de caràcter molt geomètric ja que la seva font d'inspiració són les obres de la Bauhaus.
En un petit espai hem pogut observar l'obra de Shirin Neshat, Turbulent, creada el 1998 i inspirada en els prohibicions que pateixen les dones en el seu país natal.
La peça està formada per dues imatges en vídeo representades una davant de l'altre. Les dues imatges es començen a reproduir a la vegada: per una banda veiem a un públic ple d'homes vestits de blanc i per l'altra banda cap. On hi ha el públic d'homes ens comença a cantar un home una poesia i tothom aplaudeix. Quan acaba es veu a l'altra pantalla una dona vestida de negre d'espatlles i quan se li pot veure la cara, comença a cantar sons que provenen del seu interior. L'obra ens vol mostrat la incapacitat que tenen les dones de la zona per poder ser totalment lliures, per poder-se expressar. Concretament al vídeo l'autora critica la incapacitat de les dones de poder cantar en el seu país.
A l'última sala hem pogut observar les emocions expressades degut a diversos esdeveniments o per la societat en si. Per exemple hi trobem l'obra abstracta de Joan Miró anomenada Mai 1968 ja que parla de les revoltes que es produiren a França en aquella època.
També hem pogut veure un dels esbossos que va fer Juli Gonzàlez per la seva obra escultòrica de Dona Cridant, la qual representa el dolor durant la Guerra Civil.
A en Juli Gonzàlez se’l considera pare de l’escultura moderna, la qual la treballà amb ferro, normalment amb la tècnica de la planxa de ferro, que consisteix a escalfar el ferro i modelar-lo a cops de cartell i amb el soldatge. El motiu pel qual feia servir el ferro per fer les seves obres era perquè el seu pare era forjador i ell i el seu germà van heretar el seu taller, el qual va usar per fer les seves creacions.
A més a més hem pogut observar l'obra de Colita amb imatges de revoltes relacionades amb l'exaltació provocada per la música.
Per últim hem vist la peça Birthday de Iván Argote, on l'autor trenca el vincle cultural de cantar la cançó d'aniversari només amb amics i familiars i convenç a 40 desconeguts en un ascensor que li cantin l'aniversari feliç.
En resum, hem pogut veure el paper de les emocions en les obres d'art, el qual és un paper força important en l'art, ja que crea un vincle amb l'espectador. Les nostres emocions són una forma de crear art i vincles entre nosaltres.
Pavelló Mies van der Rohe
El Pavelló Alemany o Pavelló Mies van der Rohe fou construït per Mies van der Rohe junt amb Lilly Reich, dissenyadora d’interiors i professora de la Bauhaus, el 1929 a motiu de l’Exposició Universal realitzada a la ciutat de Barcelona, on actualment es troba una rèplica molt acurada de l’original. Fou construït en un temps rècord: només van tardar 8 mesos per realitzar-lo.
Mies van der Rohe i Lilly Reich van ser uns arquitectes molt coneguts de l’època alemanys que destacaren per ser propulsors de l’art modern a Europa.
La Barcelona d’aquella època era molt diferent de l’actual. En aquell temps governava Primo de Rivera, el qual realitzà un cop d’Estat i es convertí en dictador amb el suport d’Alfons XIII (qui era el rei en aquell temps). A Europa no passava res molt diferent ja que per exemple a Itàlia va aparèixer Mussolini anys abans.
Primo de Rivera ja portava governant des de 1923 i volia realitzar una Exposició Universal a Barcelona per acontentar als catalans, amb els quals havia tingut diferències. Primerament la volgué fer el 1917 però a causa d’una crisi múltiple que hi havia no va poder ser, així que passà al 1929.
Primerament el Pavelló estava destinat per ser construït davant del francès, però per la certa rivalitat entre els països, els alemanys es negaren a fer-lo allà, a més a més, Mies van der Rohe volia més espai.
En aquella època l’arquitectura més usual era la de caràcter modernista, tot i que a Espanya a causa de la dictadura, van tornar a estils més antics i menys moderns com l’arquitectura historicista del segle XIX, una arquitectura més decorativa.
A Alemanya va aparèixer una arquitectura molt moderna i diferent junt amb l’escola d’art moderna Bauhaus (també alemanya i de la qual Mies van der Rohe va arribar a ser un dels directors). Aquesta arquitectura és de caràcter funcionalista, racionalista, basat en formes geomètriques i línies. Aquest tipus d’arquitectura és el que portà Mies van der Rohe a la ciutat de Barcelona amb el seu pavelló, al qual no col·locà cap exposició a l’interior ja que el mateix pavelló era l’obra que s’havia de veure i visitar. Si l’observem en el nostre temps no ens impacta perquè podria haver fet perfectament en el nostre temps, però en aquella època no s’havia vist cap cosa semblant.
Com altres obres de l’artista, aquest edifici pertany al racionalisme per motius com l’absència de decoració (tot i que els colors i els materials s’usen com a decoració), dinamisme en l’espai i aplicació de formes geomètriques senzilles en l’estructura de l’edifici.
El sistema constructiu utilitzat és l’arquitravat, es pot veure clarament l’horitzontalitat de l’edifici formada principalment per un sostre pla i horitzontal, uns pilars de metall que subjecten l’estructura de l’edifici i el converteixen en un edifici de planta lliure és a dir, no hi ha murs interiors que subjecten el sostre de l’edifici ja que no són necessaris. L’estructura permet que la façana sigui només un element de decoració. D’aquesta forma, s’aconsegueix que l’interior de l’edifici sigui més obert i dinàmic.
Els materials que utilitza pertanyen a èpoques anteriors, per exemple, utilitza el ferro, l’acer i el vidre (de tres colors diferents) els quals eren nous materials per aquell temps i afegeix diversos tipus de pedra i marbre, un material usat molt en l’època clàssica, sobretot en l’escultura.
La façana es troba col·locada sobre un podi el qual consta amb unes escales al cantó dret per poder-hi pujar. Aquest element recorda als temples de l’Antiga Grècia, on també elevaven l’edifici.
A més a més, la façana és prominent, el que vull dir és que no és plana, té tres dimensions, és a dir, hi ha elements que hi sobresurten, com per exemple el sostre i el podi.
Un dels motius pels quals l’edifici no és molt alt és degut al fet que permet visualitzar que hi ha més enllà d’ell. Per exemple, a darrere seu està el Poble Espanyol, un lloc molt visitat per la població i es pot veure des de la font de llums, lloc també molt visitat i, per arribar d’un costat a un altre s’havia de passar pel pavelló alemany, el qual té escales i portes d’accés per les dues bandes. Així doncs, l’espai també s’adapta en l’espai.
Si pugem per les escales principals girant uns 180º respecte a la façana podrem observar un petit espai amb aigua i pedres que antigament també hi havia nenúfars i al seu darrere un banc i un espai tancat el qual seria el despatx. Si tornem a girar uns altres 180º podrem veure la porta d’entrada i l’interior de l’edifici, el qual no es podia veure de l’exterior ja que els vidres que ocupen bona part de la façana actuen com a mirall amb el reflex del Sol.
En entrar veiem un espai amb una catifa negra col·locada a terra amb quatre cadires de pell blanques amb potes de ferro. Al costat esquerre veiem un mur d’ònix daurat que no ens permet veure la sortida posterior. A la dreta veiem el vidre, que ens permet veure el paisatge, pilars i una cortina vermella. Els colors dels diversos materials de la sala fan recordar a la bandera d’Alemanya, la qual està formada pels colors negre, vermell i daurat.
A la part de davant de la sala observem un cristall que ens separa d’una zona interior sense sostre que permet l’entrada de la llum a aquest, ja que una de les característiques de l’edifici és que no té llums que il·luminen l’espai, sinó que ho fa la llum solar. Dins d’aquest espai trobem una llacuna on es troba una escultura d’un nu femení que es pot arribar a veure des de l’exterior. Aquesta escultura aporta un toc clàssic a l’obra arquitectònica i fa que hi hagi un contrast entre on hi ha nenúfars (els quals són un element innovador) i on hi ha l’escultura (un element clàssic).
En sortir d’aquest espai tornem a girar uns 180º podrem veure la sortida, la qual ens porta a un passadís obert on es poden veure les escales posteriors envoltades per un petit jardí amb arbres i arbusts al costat dret i al costat esquerre vidres. A la part superior veiem una prolongació del sostre subjectat per uns pilars.
Més endavant trobem un espai limitat per un mur de pedra on al final trobem l’espai destinat pel despatx.
Darrere d’aquests vidres hi ha un passadís format pels cristalls i per l’ònix daurat que ens porta a la sala principal. En aquesta sala veiem un panel de vidre no transparent que dóna a un espai tancat per un altre panel que fa la funció de claraboia per il·luminar l’espai completament.
En conclusió, l’edifici és d’arquitectura racionalista, basat en formes geomètriques simples, l’absència de decoració, la funcionalitat de l’espai i la planta lliure. Així doncs és un espai diàfan que permet a la gent passejar-se amb facilitat que portà a Barcelona l’arquitectura moderna el 1929 impactant a la població de l’època.
El fotógrafo de Mauthausen
Fa poc al cinema es podia anar a veure la pel·lícula El fotógrafo de Mauthausen, dirigida per Mar Targarona que parlava de fets reals que van passar durant l'Holocaust. El protagonista principal és el fotògraf del camp anomenat Boix, interpretat per Mario Casas, que junt amb altres empresonats espanyols volen fer arribar unes cintes de les massacres que feien els nazis fora del camp de concentració.
Sincerament no m'ha agradat la pel·lícula perquè tot i ser basada en fets reals hi havia molts errors temporals i d'espai. Per exemple, el personatge principal morí el 51 però a la pel·lícula apareixen fets o elements posteriors a aquests. A més a més, els personatges semblaven massa saludables pel lloc on es trobaven i l'espai semblava bastant nou. Un altre motiu pel qual no m'ha agradat és que ha hagut massa influència d'altres pel·lícules del mateix tema però després se li ha afegit l'"humor espanyol" que sincerament penso que no combina amb la temàtica del film (tampoc és que m'agradi gaire). També no m'encaixa l'escena on està a la presó i hi ha un radiador, què fa un radiador en una presó nazi on els dona igual si es moren de fred? O que un soldat alemany parli espanyol? O que les dones només són putes?
Per finalitzar, m'ha semblat una pel·lícula massa 'patriòtica', feta només per adinerar-se sense donar-li importància als fets que s'estaven retraten, com si fossin utilitzats només com a via per guanyar diners.
Deixo el tràiler, per si algú vol saber de quina pel·lícula en parlo:
La Pedrera. Obres obertes. L'art en moviment 1955-1975
Actualment a l’edifici de la Casa Milà, més conegut com a La Pedrera, podem visitar l’exposició Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975. Aquesta exposició recull obres relacionades amb l’art cinètic, corrent artístic que pertany a les segones avantguardes i es caracteritzà per crear sensació de moviment en obres artístiques. A més a més, els artistes cinètics volien mostrar la seva reflexió de la realitat i interactuar amb el públic, i és que els pilars que fomenten l’art cinètic són les obres, la llum i els espectadors, els quals han de participar en la peça. Els artistes Marcel Duchamp junt amb Alexander Calder foren els precursors d’aquest corrent als anys 60.
El motiu pel qual, els dos comissaris de l’exposició han decidit posar-li aquest nom és perquè el terme ‘obra oberta’, definit per Umberto Eco en el llibre Opere aperte, es refereix a una obra que es troba incompleta sense la participació de l’espectador, terme adient per les obres cinètiques, les quals com ja he dit, representen moviment.
L’edifici on es troba l’exposició, és a dir, la Casa Milà (o La Pedrera) fou dissenyada pel famós arquitecte català Antoni Gaudí el qual va ser un arquitecte revolucionari del moment i ajuntà termes com la naturalesa i la geometria. Algunes de les seves obres més conegudes a part de La Pedrera són el Park Güell, la Sagrada Família, entre altres. L’edifici fou encarregat per Pere Milà i Roser Seguimón, una família burgesa que volia construir una residència familiar i pisos de lloger. Més endavant faré una anàlisi de la façana d’aquest habitatge.
Respecte a la visita guiada, el primer que vam veure va ser l’obra de Carlos Cruz-Diez titulada Physichromie 497 (1970). Aquesta obra canvia de color en desplaçar-se l’espectador. Està feta a partir d’acrílic sobre carbó, làmines policromades transparents i contraplacat.
El cinetisme utilitza l’art com a metàfora de la realitat i mostra que és canviant i inestable, com la peça de Carlos Cruz-Diez.
Physichromie 497(1970), de Carlos Cruz-Diez
La següent obra que vam veure és Cloison lames réfléchissantes de Julio Le Parc, una composició creada a partir de metall i una impressió sobre vinil.
Podem observar unes vares de metall triangulars col·locades una al costat de l’altra i davant del dibuix d’unes esferes de diferents colors sobreposades. Això crea un efecte sobre el dibuix que el distorsiona, fent que aquest es fraccioni i mentre es mou l’espectador crea un efecte d’avanç-retrocés. Així doncs, la peça ens diu que la nostra mirada no capta tota la realitat, sinó només un fragment.
L’obra Instabilité de Julio Le Parc (1959-1991) és un oli sobre tela compost per esferes negres amb un tros tallat sobre un llenç blanc. D’aquesta manera la peça crea un efecte visual on es veuen línies corbes i rombes que donen sensació de moviment de la peça.
Instabilibilité (1959-1991), de Julio Le Parc
Una altra obra en blanc i negre és Dinamica circolare de Marina Apollonio (1965). En aquesta peça veiem un conjunt de cercles en blanc i negre que es contraposen i l’esfera central està descentralitzada del cercle exterior. Així doncs la peça crea un efecte de moviment i de profunditat, ja que les línies blanques col·locades sobre un fons negre es fan cada vegada més gruixudes com més petits es fan els cercles.
Dinamica circolare (1965)
Amb aquest tipus d’obres volen trencar amb l’expressionisme abstracte que treballava Pollock, ja que ells no volen expressar els sentiments, l’interior de l’artista, sinó fer les creacions més mecàniques, fredes en no mostrar cap petjada humana.
L’obra de Francisco Sobrino Sense títol del 1951-1981 és un acrílic sobre tela compost per un fons negre amb línies blanques que el divideixen i formen quadrats els quals es van fent més estrets en acostar-se als costats del quadre. Aquest quadre crea, a causa de la persistència retinal, uns punts negres imaginaris entre cada quadrat.
Sense títol (1951-1981), de Francisco Sobrino
L’obra Espai 75-189 T transparent/B de Jordi Pericot (1971). Aquest artista va fer servir fusta, dibuix i metacrilat transparent sobre fusta. Jordi Pericot treballa amb equacions matemàtiques per realitzar les seves peces. A partir de línies negres crea un efecte que les distorsiona en col·locar davant cercles un al costat de l’altre. El mateix realitza aquest artista amb la seva altra obra anomenada Rotació d’un punt sobre buit 361 T/i (1972) però amb punts negres en comptes de línies al fons.
Espai 75-189 T transparent/B (1971) i Rotació d’un punt sobre buit 361 T/i (1972), de Jordi Pericot
Posteriorment vam veure l’obra de Jean Tinguely Vive la liberté I (1960) feta de ferralla, cintes de goma, fusta i motor elèctric. Aquesta peça és una escultura que conté un motor que la permet posar-se en moviment cada 15 minuts. L’autor la va pensar per fer una crítica anti-màquina, ja que la seva obra no serveix per res, només fa un moviment absurd.
Vive la liberté I (1960), de Jean Tinguely
Continuant amb la visita, dins una habitació veiem l’obra de François Morellet Reflets dans l’eau déformés par le spectateur (1964) composta per uns neons que es reflecteixen sobre una bassa amb aigua i tinta barrejada. Al costat d’aquesta bassa veiem una palanca que l’espectador port activar, i en fer-ho, farà que l’aigua dons de la bassa es mogui, fent que el reflecte del neó es modifiqui. El significat d’aquesta obra és que l’autor ens vol dir que la realitat ens pot ser alterada, que potser el que veiem no és la veritat tal com és, sinó una modificació d’aquesta.
Pol Bury crea dues dimensions amb el seu quadre Ponctuation (1962) fet a partir de fusta pintada, niló i motor elèctric. Així doncs crea moviment quan les peces de niló es mouen gràcies al motor.
Ponctuation (1962), de Pol Bury
Seguidament ens van comentar la peça de Jesús Rafael Soto Vibration bleue et noire (1966) creada a partir d’oli sobre fusta, varetes de metall pintades i fils de niló. L’autor fa servir l’efecte moré, el qual es forma en superposar diverses capes de línies diferents. Amb la seva obra crea un efecte de tridimensionalitat que es crea en moure’s l’espectador davant de l’obra.
Vibration bleue et noire (1966), de Jesús Rafael Soto
A continuació vam veure l’obra Strutturazione pulsante (1959) de Gianni Colombo composta de poliestirè, cautxú, fusta i animació electromecànica. Les peces rectangulars de cautxú es mouen lentament cap endavant i cap endarrere. Per poder entendre l’obra s’ha de separar de la realitat perquè sinó no té sentit.
Strutturazione pulsante (1959), de Gianni Colombo
Blue Sail és el nom de l’obra de Hans Haacke (1964-1965), la qual consisteix en un tros de tela blava que penja del sostre on a sota d’ella hi ha un ventilador encès que es mou, provocant que la tela s’enlari i faci diferents moviments. Blue Sail ens mostra que no es pot controlar tot a la perfecció. Les formes que crea la tela recorden al mar o a un paracaigudes i dona sensació de tranquil·litat. La tela és de color blau perquè l’artista es volia referir a l’univers amb aquest.
Blue Sail (1964-1965), de Hans Haacke
Després vam veure l’obra Electromagnétique (1965) de Takis. Veiem una esfera penjada del sostre col·locada a sobre d’un electroimant que la repela l’esfera i fa que es mogui contínuament. Amb aquesta obra l’artista vol dir que no hi ha un límit en l’art (contrari al que diu la llegenda d’Ícar, la qual afirma que hi ha límits en tot).
Electromagnétique (1965), de Takis
Una altra obra del mateix autor és Musical (1972) la qual la va fer a patir de fusta, corda de guitarra, agulla, fil de niló i electroimant. L’electroimant atrau l’agulla contra la corda de la guitarra, la qual està col·locada a la fusta verticalment, i provoca sorolls.
Musical (1972), de Takis
La següent peça també està feta amb elements metàl·lics, Superficie magnetica (1959-1960) de Davide Boriani. Veiem pols metàl·lica que realitza formes que es mouen i es desfan, com un cicle però les formes són sempre diferents.
Superficie magnetica (1959-1960), de Davide Boriani
A continuació l’obra + and - (1994) de Mona Hatoum, feta amb fusta, sorra, metall i motor elèctric. Observem una màquina col·locada a sobre de sorra que segueix un moviment circular. Un dels costats de la màquina crea unes línies sobre la sorra mentre l’altre costat les elimina. Això simbolitza un cicle com la vida i la mort i el seu equilibri o la creació i destrucció. El símbol del cicle es pot ser relacionar amb el mite de Cífis, el qual va ser condemnat per Zeus a pujar una roca a dalt d’un turó sent cec i aquesta roca tornava a caure.
+ and - (1994), de Mona Hatoum
Per finalitzar, dir que l’exposició ha sigut molt interessant i m’ha permès entendre que l’art cinètic no crea obres en moviment o il·lusions òptiques perquè sí, sinó perquè ens vol fer reflexionar sobre si el que estem veient, el que veuen els nostres ulls és veritat o no ho és, si estem sent manipulats per veure només una cosa o una altra.
Exposició de Jaume Plensa al MACBA
En Jaume Plensa és un escultor contemporani al qual el Museu d’Art Contemporani de Barcelona ha dedicat una exposició sencera d’obres que l’artista ha fet durant tres dècades, de la qual Ferran Barenblit és el comissari.
Les obres d’aquest artista tenen una peculiaritat, i és que les seves escultures uneixen dos conceptes que formen part de cada ésser humà, l’esperit i el cos (contràriament al que feia el famós filòsof grec Plató al segle V aC que els va separar). Potser, per aquest motiu, trobem a l’exposició obres figuratives com d’abstractes.
Només entrar a l’exposició ens trobem amb una escultura d’escala humana amb la forma d’un interrogant. L’escultura es titula Firenze II i la va crear el 1992 amb alumini i ferro (per això el color metal·litzat que té). Té escrita la paraula rêve en majúscules que vol dir somni. Segons Plensa, el somni és on els nostres desitjos i pors es converteixen en imatges.
Aquesta escultura fa referència a l’oració d’en Plensa: “L’escultura és la millor forma de plantejar preguntes” i és que l’autor vol que ens fem preguntes a nosaltres mateixos sobre les obres que veurem i probablement per aquest motiu la primera obra que veiem només entrar és aquesta, com si fos un recordatori.
Firenxe II (1992). Alumini i ferro
Seguidament, l’obra que ens trobem és Mémoires Jumelles, feta de bronze i ferro el 1992.
Aquesta escultura correspon a un conjunt de 10 peces horitzontals de ferro que se subjecten a la paret per la pressió que exerceixen contra la paret. Al final de cada tira de ferro veiem la representació d’un element quotidià feta de bronze, es creu que possiblement són elements que en tenia l’artista a prop del seu taller.
L’alçada a la qual estan col·locats els puntals no està posada a l’atzar, sinó que correspon a l’alçada que fa l’artista amb les mans enlaire.
Segons l’artista el color fosc i la seva forma creen sensació de pressió en l’espai, com si posteriorment anés a ocórrer alguna cosa.
Mémoires Jumelles (1992). Bronze i ferro
La següent obra es titula Self-Portrait with Music (2017), feta de ferro corten. Podem observar una esfera gegant que omple tot un espai a partir de notes musicals, de melodies, tot i que són silencioses. L’autor juga amb aquest sentit que la música omple un espai i ho representa en l’escultura de la forma més clara possible sense la necessitat de cap so.
Self-Portrait with Music (2017). Ferro corten
Glünckauf ? és una de les altres obres exposades de Plensa, feta de ferro el 2004, veiem que és una cortina formada pel conjunt de lletres de color fusta que formen paraules de la Declaració Universal dels Drets Humans col·locades verticalment ocupant el llarg de tota una sala. Amb aquesta obra, l’autor volia que la gent formés part d’ella i en tocar-la o a causa del corrent d’aire crea uns sons que entren a formar part de l’espai.
Glückauf ? (2004). Ferro
Una altra obra d’en Plensa és Islands III, realitzada el 1996 amb resina de polièster, ferro, roba i vidre. Aquesta peça artística està composta per 73 prismes de resina numerats que a dins posseeixen ampolles tancades de diferents mides. Cada prisma, sota de cada número hi ha inscrit el nom de diversos artistes famosos com Warhol, Duchamp, Picasso, entre altres que per a Plensa són els seus grans referents artístics. És com si l’escultor ens digués que dins de cada ampolla hi ha una mica d’essència de cada artista que a ell el van marcar.
Islands III (1996). Resina de polièster, ferro, roba i vidre
Aquesta exposició també compta amb escultures exposades a l’exterior, com per exemple The Heart of Trees i The Heart of Rivers, totes dues exposades al mateix espai i amb el mateix material (bronze i arbres), la primera realitzada el 2007 i la segona el 2016.
Totes dues tenen figures amb forma humana amb un rostre que mostra tranquil·litat. Les figures estan col·locades al voltant d’un arbre de cada arbre els quals estan sobre un petit monticle. La diferència que hi ha entre cada escultura, encara que sembli la mateixa és que les figures de The Heart of Trees mostren paraules de grans ciutats com Ottawa o Colorado mentre que les figures de The Heart of Rivers les figures tenen escrits els noms de rius o relacionats, com el riu Orinoco o les cascades del Niàgara.
Crec que amb aquestes dues obres l’autor ens vol fer conscienciar a la resta d’éssers humans que hem de ser amics de la naturalesa, estimar-la i protegir-la, no danyar-la.
The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016). Bronze i arbres
L’obra Continents I and II de Plensa va ser creada l’any 2000 amb els materials de vidre, acer inoxidable i fusta. Veiem que l’obra està composta en dues parts amb 5 làmines de vidre disposades horitzontalment cadascuna. A una d’elles observem la silueta del cos de l’artista col·locada sobre el vidre amb els òrgans del cos humà envoltats de diferents conceptes com ambició o coneixement i de noms dels diversos continents. En una de les peces, un dels cossos està resseguit per noms de ciutats que han marcat a l’artista.
El motiu pel qual la peça ha estat feta sobre vidre és perquè el vidre és un material que fou fabricat del mar el qual està representant, i és una substància que hi és a tots llocs.
Amb aquesta obra, l’artista vol que relacionem, com ell ha fet, el nostre cos amb el territori que ens envolta el qual nosaltres li hem posat els noms i li hem atribuït diverses categories.
Continents I and II (2000). Vidre, acer inoxidable i fusta
La meva opinió d’aquesta exposició és força positiva perquè ens ajuda a veure cap on s’enfoca l’escultura contemporània i a entendre-la una mica opinió. És cert que, com bé diu en Jaume Plensa, l’escultura ens planteja moltes preguntes, i és que a mi m’ha fet plantejar-me algunes quan era al davant de les seves obres o perquè no les acabava de comprendre o perquè em vaig qüestionar perquè ho havia fet d’aquesta manera i no una altra.
Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre
Des de principis d’octubre fins a finals de gener es pot anar a veure al CaixaForum l’exposició anomenada Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre, exposició de la qual Philip Dennis Cate (crític d’art) és el comissari.
L’espai de l’exposició és bastant gran, ja que incorpora 350 obres i està dividida en diferents sales segons la temàtica. Per exemple, la sala que més em va cridar l’atenció va ser la que estava dedicada als espectacles, cafès i cabarets, la qual tenia un paper de paret estampat i de color vibrant i música d’ambient. A més a més les obres que hi trobaves eren les més diverses i agradables visualment.
Aquesta exposició està dedicada, com bé diu el títol, a l’artista francès Toulouse-Lautrec i a altres artistes de l’època com Henri-Gabriel Ibels, Paul Signac, Pierre Bonnard, entre altres.
Toulouse-Lautrec va ser un pintor, dibuixant i dissenyador de cartells que va néixer el 1864 a França i va morir el 1901. Va estudiar en diverses acadèmies d’art on va poder conèixer altres artistes com Vincent van Gogh, del qual podem trobar una pintura a l’oli amb temàtica de natura morta a l’exposició.
Taula de cafè amb absenta, de Vincent van Gogh (1887)
Encara que el seu cos se li hagués deformat amb el pas del temps (feia un metre i mig, on les seves extremitats eren molt curtes i el seu cap excessivament gran pel seu cos), va continuar treballant en el món artístic i desenvolupant la seva vida social.
El seu dibuix era lineal, és a dir, amb una línia negra que delimitava els elements, tot i que aquestes línies eren bastant sinuoses. Els colors que utilitzava normalment eres colors vius, saturats, càlids i aprofitava les tonalitats per crear clarobscurs.
Sobre la temàtica, Toulouse realitzava sobretot peces relacionades amb els cafès, espectacles i cabarets que hi havia a Paris en aquella època, llocs que el mateix artista freqüentava. Amb aquestes obres posava en relació les diferents disciplines artístiques i mostrava l’art en espais públics i per tant, en contacte amb la gent.
Les tècniques que utilitzava per crear aquestes peces eren les litografies, el guaix amb la tinta xina i la pintura a l’oli.
Les obres que es poden observar van ser elaborades durant el 1886-1900 i, encara que hi podem veure algunes pintures a l’oli, la majoria d’elles són litografies realitzades com a cartells, revistes, caricatures, entre altres. Malgrat que també podem trobar un teatre d’obres xineses i les peces per realitzar aquests espectacles estan fetes de zinc.
Silueta de zinc per a l’obra de teatre d’ombres, de Fernand Fau (1891)
Totes aquestes obres reflecteixen la societat burgesa de l’època i les seves activitats lúdiques. Moltes d’aquestes peces són bastant realistes i vistoses, així cridaven l’atenció de la gent. També es van realitzar il·lustracions de crítica social, normalment dirigida a les classes benestants com la burgesia (la qual la consideraven hipòcrita), però no van ser molt destacades.
Gràcies als artistes de Montmartre, un poblet independent que es va annexionar a París el 1860 i on es podria trobar a Toulouse-Lautrec, moltes disciplines artístiques com ara el teatre i el circ van aconseguir una gran popularitat pels cartells que els hi van realitzar.
Una de les obres de Toulouse-Lautrec que potser em va cridar més l’atenció va ser Ambassadeurs: Aristide Bruant, pels seus colors saturats i sense gaire tonalitat. Aquesta peça fou un cartell per publicitar el recital del cantautor Aristide Bruant a l’Ambassadeurs i fa 138 x 95,4 cm. La tècnica utilitzada és la de la litografia, tècnica d’impressió que consisteix a estampar un dibuix sobre paper que prèviament s’havia dibuixat en una pedra. D’aquesta manera es podien crear bastants còpies.
Ambassadeurs: Aristide Bruant, de Toulouse-Lautrec (1892)
Al centre, una mica cap a l’esquerra i davant d’un tros de paret veiem un personatge que ocupa quasi tot el cartell i que subjecta un paper doblegat que recorda a una branca. A sobre d’ell hi ha unes lletres en majúscula que el seu barret oculta una mica. A la part inferior esquerra veiem la firma de l’autor i a la seva dreta més tipografia, encara que molt més gran i les lletres Bruant en majúscula. A sobre d’aquestes lletres i darrere del personatge principal veiem l’obra d’un altre personatge, el qual té el braç dret aixecat i subjectat a la paret que té al costat.
En aquesta obra trobem aproximadament 5 colors diferents amb diferents tonalitats. Normalment en Toulouse utilitza una línia de color negre per definir el contorn dels personatges però, en aquest cas, ha utilitzat una línia de color marró clar per delimitar-ho, ja que hi zones de la peça amb colors els quals si la línia fos negra, no es veuria.
Tampoc hi ha gaires clarobscurs, i els que hi ha estan fets a partir de línies.
Es podria comparar l’obra anterior amb el primer cartell que va fer l’artista anomenada Moulin Rouge, la Goulue (1891) una litografia. Potser aquest cartell i l’èxit que en va tenir va fer que deixés la pintura com a eina secundària per fer el seu art. En l’obra podem veure els ballarins Jules Renaudin (al centre i al primer pla) i la Gouleu (figura del segon pla), ballant el cancan a Moulin Rouge. Aquest dibuix pla, junt amb el terra inclinat cap a dalt i les siluetes (inspirades en el teatre d’ombres) li van donar popularitat al seu art per la seva innovació artística.
Els colors que podem veure són plans, amb poca variació de tonalitats. Podem destacar el color vermell, el groc, el verd i el negre. Com en l’anterior cartell, els elements estan delimitats per una línia sinuosa i, en aquest cas, negra.
S’ha comprovat que algunes de les siluetes del fons del cartell de Toulouse-Lautrec pertanyen a coneguts seus que hi va voler representar a la peça.
A sobre de les siluetes veiem una tipografia que ens parla de l’espectacle del qual va dedicat el cartell. Més a baix, al costat de la mà de l’hom es pot veure la firma de l’artista.
Moulin Rouge, la Goulue, de Toulouse-Lautrec (1891)
Durant la segona meitat del segle XIX, molts artistes coneguts van morir a causa de la sífilis, la qual a la majoria se’ls havia contagiat a través de les visites que feien als prostíbuls, incloent-hi a Toulouse-Lautrec. Com era bastant complicat diferenciar a les dones prostitutes que podien contagiar de la malaltia, molts artistes van començar a representar l'ambigüitat entre l’aspecte d’una dona benestant amb la d’una prostituta. També aquesta temàtica els va servir als artistes per tornar a criticar la hipocresia que sentien que a la burgesia li pertanyia.
En Lautrec va morir jove, a causa de la malaltia comentada anteriorment, amb 36 anys. Tot i això, durant el seu temps de vida, va guanyar molta popularitat com a cartellista i molts altres artistes el van retratar de diverses formes.
Per finalitzar, penso que l’exposició va estar molt bé, deixant-te clar les temàtiques més importants d’aquell període i les tècniques més utilitzades. Considero que principalment l’art d’aquella època era comercial, intentava arribar a tota la gent, és a dir, era un art de caràcter social que representava les activitats lúdiques i llibertats d’una forma totalment innovadora.
Museu de Granollers: 224
El Museu de Granollers ens mostra la nova peça artística de Vicenç Viaplana i Helena Pielias, que són els components de FRAU, un grup d'artistes que busca realitzar instal·lacions artístiques a través del llenguatge visual. L'exposició que podem veure al museu de Granollers es titula 224. Aquesta peça artística pot ser vista des de l'exterior del museu, en un pla picat. Es pot veure primer un mapa de la ciutat de Granollers de fa vuitanta anys i, a més a més, poden veure un conjunt de cossos coberts per mantes amuntegats al voltant d'un passadís. En entrar pots passar per una passarel·la entremig dels cossos, dels quals hi ha de tota mida, de nens, adults, adolescents...
En total hi ha 224 cossos, les 224 persones que van morir en el bombardeig que va produir-se a Granollers 80 anys abans, on el feixisme va enviar diversos avions a bombardejar diferents punts de la ciutat. I és que amb la seva instal·lació, en Viaplana i la Pielias ens volen recordar la importància que té una xifra. Dues-centes vint-i-quatre morts es diu ràpid i no se li dona la importància que té. Així, queda clar que la finalitat d'aquesta peça artística és fer un homenatge a les víctimes del bombardeig i també per recordar que aquestes morts se segueixen produint actualment, encara que no sigui a prop nostra són igual d'importants.
Una altra cosa per comentar és que al final de la passarel·la en trobaven uns documents amb alguns textos relacionats amb la guerra i alguna imatge. Després, relacionat amb els efectes sonors, en Vicenç i l'Helena és que van demanar al músic una peça on es reflectís la foscor humana. El resultat va ser un so que pot recordar al motor d'un avió, com els que llençaven les bombes.
Penso que aquesta peça artística està molt treballada enfront als cossos i, encara que hagi rebut crítiques per poder-se veure des de fora els cossos, ha de ser vista per entendre que les morts de persones ens envolten i no les podem evitar. Tot i que pot semblar que un nen no hagi de veure aquest tipus d'imatge, potser ell és qui està més acostumat gràcies a les imatges que circulen pels mitjans de comunicació.
 |
| Clica a la imatge per veure més fotografies |
Una altra cosa per comentar és que al final de la passarel·la en trobaven uns documents amb alguns textos relacionats amb la guerra i alguna imatge. Després, relacionat amb els efectes sonors, en Vicenç i l'Helena és que van demanar al músic una peça on es reflectís la foscor humana. El resultat va ser un so que pot recordar al motor d'un avió, com els que llençaven les bombes.
Museu del Disseny: Dissenyes o treballes?
 |
| Clica aquí per veure més imatges de les exposicions |
El motiu de la nostra visita va ser per veure les exposicions permanents i sobretot l'exposició Dissenyes o treballes?, una exposició dedicada al disseny gràfic del 1980 al 2003.
Aquesta exposició ens mostra el boom del disseny gràfic que va aparèixer el 1980.
El 1975 es va acabar la dictadura i va ser la dècada del 1980 quan els dissenyadors van començar a crear amb més llibertat. Els primers dissenys d'aquesta època, que treballaven manualment perquè no hi havia ordinadors, foren de caràcter polític. Per exemple trobem un cartell del PSOE, el qual té una il·lustració que mostra un paisatge que recorda a un conte de fades, on hi ha final feliç, per referir-se que ara que s'ha acabat la dictadura podem fer un lloc millor, encara que en aquell temps la majoria dels dissenyadors se seguien amagant per seguretat.
El 1980 apareix la frase que és títol de l'exposició: "Dissenyes o treballes?" que representa a la figuració que hi va haver d'aquesta feina i el gran boom que en va tenir. Les institucions i mitjans de comunicació van ser el gran suport econòmic que van tenir els dissenyadors per fer les seves creacions, ja que en aquella època la gent es va fixar que necessitaven el disseny gràfic per poder arribar a tota la gent.
A Madrid es va produir la "Movida madrileña" que afectà els camps del cinema i la música.
També, a Catalunya va néixer la Generalitat i en llançar una de les seves primeres campanyes van causar que la crítica els caigués a sobre.
El disseny es tractava d'un pitet brodat que deia que un nen buscava mare entre 20 i 25 anys i dos germans. Aquest pitet anava acompanyat amb la frase "Cap embaràs no desitjat". Com es pot observar, la campanya volia tractar el tema dels embarassos no desitjats que es produïen nombrosament a Catalunya a aquella època. El disseny d'aquest cartell és d'estil kitsch i es podria simular perfectament que fos un cartell actual.
10 anys més tard, el 1992 es va produir a Barcelona les Olimpíades i van provocar un altre boom en el disseny, el qual va tenir molta importància en aquest esdeveniment. D'aquesta manera s'apropaven a tota Europa i acolorien Barcelona. L'arribada del Cobi fou importantíssima per aquell temps en el disseny, ja que va permetre renovar més el que era el disseny gràfic i, a més a més, va popularitzar encara més els jocs olímpics del 92.
El Govern va començar a posar diners per a les creacions gràfiques, ja que ho veia necessari per apropar-se a la gent.
A la dècada dels 90 va produir-se una petita crisi en els dissenyadors i gràcies a l'aparició del Macintosh es va arreglar una mica, però de tota manera, aquesta professió es va començar a consolidar al crear-se institucions. El Mac va permetre fer nous dissenys totalment diferents dels anteriors, més moderns i més senzills de fer. També l'ordinador va facilitar la creació de noves tipografies i dissenys per a la música electrònica i el cinema, els quals va tenir un boom en l'època.
Es van començar a fer dissenys de packaging i merchandising en aquest període.
Uns anys més tard, uns successos socials van ser portats al món del disseny com a principis del segle 80. L'aparició de la SIDA l'enfonsament del petrolier a Galícia i la Guerra d'Iraq van ser uns quants dels esdeveniments més importants.
A més a més, com apareix Internet, els propietaris de revistes han de buscar una forma original de vendre les que hi són a paper: alguns arribaven a fer capses.
El disseny gràfic que més m'ha agradat ha sigut el cartell on apareix un raspall de dents, que es diferencia d'un raspall normal per tenir claus. Aquesta imatge ajuda a apropar a la gent a la guerra perquè és una imatge quotidiana: tothom té un raspall de dents a casa, i quan veus les claus no pots no imaginar-te el dolor que et provocaria rentar-se les dents amb això.
A finals del segle XX es va crear el 3D i la gràfica en moviment i aquests elements van tenir un paper important al cinema, a la televisió i a Internet. També van aparèixer nous canals de televisió, la necessitat de posar crèdits i les webs.
D'aquesta exposició vull concloure que els avenços tecnològics han afectat el disseny i crec que de forma positiva, ja que van permetre noves formes de crear. M'ha agradat poder veure l'evolució dels cartells segons què passava a la història.
La següent exposició que vam anar a veure va ser la de la tercera planta: El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015). En aquesta exposició vam poder veure una sèrie de conjunts de disseny de moda de diversos segles anteriors fins a l'actualitat, que varia molt segons l'època i els successos que es produïen.
Després vam visitar l'exposició permanent de la segona planta: Extraordinàries Col·leccions d'arts decoratives i arts d'autor (segle III-XX). En aquesta exposició hem pogut observar diferents objectes que es van utilitzar durant diferents segles passats i els seus dissenys, alguns dels quals es coneixen els seus dissenyadors.
L'última de totes les exposicions que vam anar a veure va ser: Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural. En aquest lloc vam poder observar objectes moderns, contemporanis i d'ús quotidià. Aquesta exposició ens permet veure que és el que es fa ara a Catalunya sobre el disseny que s mesura que passi el temps evolucionarà i serà totalment diferent.
En resum, en general en totes les exposicions hem pogut observar diferents etapes de la història del disseny i de diferents àmbits. Penso que ha estat una bona sortida per aprendre el que s'ha fet i s'està fent de disseny actualment i que ajuda a veure la gran relació que hi ha entre el disseny i la història sociocultural d'un territori.
Espai VolART: Julio González
Durant el mes de novembre, l’Espai VolART, galeria d’exposició propietat de la Fundació Vila Casas (Barcelona), realitza una exposició dedicada al famós artista Julio González (1876-1942), qui destacà sobretot per les seves escultures abstractes, però també realitzà dibuixos i art figuratiu. Molts creuen que va deixar la figuració per dedicar-se a l’abstracció, però no és veritat, mentre ell treballava l’abstracció encara va seguint creant obres figuratives.
En l’exposició, titulada Julio González, dibuixos, papers i figures de la col·lecció de l’IVAM, hem pogut veure escultures i dibuixos que va realitzar l’autor.
El motiu pel qual les seves obres són actualment propietat de l’IVAM és degut al fet que la seva única filla les va donar a aquesta galeria valenciana, encara que hi ha obres que estan al MNAC.
L’exposició ens parla del modernisme, a través d’en Julio, i està organitzada en dos pisos: al superior trobem dibuixos de l’artista, la majoria figuratius, amb cert realisme, mentre a la planta inferior podem trobar 4 escultures de ferro, cartes, fotografies i més dibuixos que a la superior. En aquesta planta abunda més l’art abstracte que en l’anterior.
El modernisme va ser un corrent que va sorgir a principis del segle XX i es va desenvolupar en diverses formes d’expressió artística, les més importants eren l’arquitectura, l’escultura i la pintura. El modernisme va ser un art que pretenia fer avançar a la societat, trencant amb tot el que va haver-hi anteriorment. Algunes característiques pròpies d’aquest moviment serien la importància que li donen a l’estètica, l’ús de la figura femenina com a element fràgil i majestuós, les línies corbes (no podien haver-hi línies rectes), l’ús de metalls i vidres que permeten gran il·luminació i, una clara inspiració en la naturalesa.
Abans d’entrar a fer la visita guiada, vam veure diversos edificis barcelonins que encara conserven característiques d’aquesta època. Aquí deixo unes imatges dels edificis modernistes que hem anat a veure. Si vols veure més fotos clica a la primera imatge:
 |
| Balconades i mènsules amb decoració vegetal i figures femenines al costat |
 |
| Edifici modernista amb tribuna |
 |
| Portalada modernista amb elements vegetals, un escut i una porta de ferro |
A en Julio González se’l considera pare de l’escultura moderna, la qual la treballà amb ferro, normalment amb la tècnica de la planxa de ferro, que consisteix a escalfar el ferro i modelar-lo a cops de cartell i amb el soldatge. El motiu pel qual feia servir el ferro per fer les seves obres era perquè el seu pare era forjador i ell i el seu germà van heretar el seu taller, el qual va usar per fer les seves creacions.
Un altre fet important d’en González és que durant la seva vida com artista fou influenciat pels companys i amics de feina i artistes que admirava, com per exemple en Pablo Picasso amb el cubisme i en Salvador Dalí amb el surrealisme.
Potser us pregunteu que tenen d’important els dibuixos d’aquest senyor si les seves obres més importants eren les escultures: són importants perquè servien a l’autor per realitzar els esbossos anteriors a la creació de l’escultura. Sempre es fa un esbós abans de realitzar una escultura a no ser que siguis Miquel Àngel. Malgrat que, quan ja va agafar experiència en Julio en l’escultura, a vegades creava primer aquesta i després en feia un dibuix d’ella.
La temàtica que més ha usat l’artista en les obres que trobem a l’exposició és la figura humana, la qual l’ha representat de diverses maneres, tant de realistes com d’abstractes. Només hi havia un parell de dibuixos que eren només paisatge.
Per fer aquests dibuixos ha utilitzat diverses tècniques: llapis (diferents tipus), aquarel·la, gouache, tinta xina, pastels, aiguada, tècnica mixta, entre altres; sobre papers de diferents materials i colors (paper tela, paper gris fosc, marró, marfil, verjurat...).
El gouache és una tècnica pictòrica que es crea al barrejar aquarel·la amb un blanc opac, obtenint com a resultat una pintura amb la mateixa forma d’ús que l’aquarel·la però sense ser transparent, ja que el gouache és totalment opac.
L’aiguada és una tècnica que es caracteritza per usar només una tonalitat d’un color, normalment el negre, en tota la peça. L’ús és bastant semblant al de l’aquarel·la.
Una tècnica mixta és una tècnica artística que es caracteritza per ser la combinació de diferents tècniques artístiques i/o elements.
Al dibuix titulat Femme dans un lit, fet entre el 1906 i el 1910 (28,5 x 25 cm) veiem que està fet amb la tècnica de gouache i amb llapis negre sobre paper de marfil.
 |
| Femme dans un lit, Julio González |
Potser algú ho ha notat que té una certa semblança amb una obra de l’artista francès Toulouse Lautrec. La influència pot haver-se donat perquè eren artistes contemporanis entre ells els quals els dos vivien a París (en Julio es va mudar allà, ja que París era la ciutat de l’art, i com artista hi va i es va quedar). Aquest artista treballà també el gouache amb llapis negre, però la semblança més òbvia és el fet que en Lautrec va pintar El llit, el 1893, obra on apareix un llit amb dues persones a dins, amb el cap sobresortint dels llençols.
 |
| El llit, Toulouse Lautrec |
L’escena representa un home amb una prostituta quan aquesta ja ha acabat els seus serveis i es troben al llit. O això és el que es pensava. Actualment es diu que els dos personatges són dues dones que dormen juntes perquè normalment en els prostíbuls no havien suficients llits i havien de compartir-los.
En l’obra de Julio González podem observar un cos sota els llençols del llit del qual només podem apreciar un tros de la cabellera. El personatge que apareix estirat al llit i d’esquenes és la primera dona d’en Julio. En aquest dibuix vol ressaltar els volums que es creen pel cos de la dona sota els llençols, ja que en Julio tenia un interès en els volums i el que volia era que s’intuís el cos de la dona sota la tela. Destaquen els colors vermell, verd i marró sobre el color groguenc del paper.
Relacionat amb els temes que tracta en González podem veure que el més important i que recorre moltes de les seves obres de l’exposició és el canvi li produeix la Guerra Civil el 1936, ja que a partir d’aquest any realitzà obres de temàtica més fosca i enfocades en el patiment de les persones. Aquest canvi el podem veure en un conjunt d’obres amb la mateixa temàtica: la maternitat.
 |
| Obres de la col·lecció Maternitat |
Quan va començar a representar aquest tema va dibuixar, amb llapis negre i aquarel·la sobre paper blanc, una dona amb el seu fill, escena que ens fa recordar a una verge, i és que, a més a més, en Julio va retallar el paper en forma d’una fornícula. Més tard, amb tinta xinesa sobre paper marfil, convertí a la dona en camperola (la gent del camp seria un altre dels temes més recurrents que en Julio utilitzà en les seves creacions, que possiblement utilitzà per reivindicar el patiment d’aquesta classe social a aquella època) i la col·locà en un paisatge d’un poblet. A la següent representació posà a la dona amb el fill, la qual s’assembla bastant a la de la primera representació, en un paisatge natural, però realitzada amb aquarel·la, llapis i gouache sobre paper.
 |
| Obres de la col·lecció Maternitat |
A la quarta, cinquena i sisena representació (totes fetes amb tinta xinesa i aiguada sobre paper, encara que l’última és utilitza també el llapis), la dona està dibuixada en blanc i negre, colors que provoquen contrast, i menys realistes que les anteriors (es pot veure influència del cubisme per part de Pablo Picasso a Julio González sobretot en el primer dibuix). Això és degut al fet que les va pintar durant el període de guerra i volia representar l’angoixa que aquesta provocava a la gent el poble.
 |
| Obres de la col·lecció Maternitat |
A les dues últimes representacions veiem que són completament diferents entre elles: mentre la segona segueix una mica la línia de les tres anteriors, la primera té molta més influència del cubisme i està feta amb una tècnica mixta i policromada. L’última que en Julio va realitzar del conjunt de maternitats consistia en un esbós previ a la creació d’una escultura (la qual anomenà Montserrat). Aquesta maternitat està realitzada amb llapis i tinta sobre paper i, veiem a una mare camperola amb els seus dos fills: un d’aquests, concretament el de l’esquerra, el substituí per una faç en l’escultura final.
Si anem a la part escultòrica d’en Julio, ens trobem l’obra Grand profil de paysanne, del 1934-1936 (42 x 16,5 x 10 cm) feta de ferro forjat amb la tècnica de planxa de ferro. Veiem que és el cos d’una dona, concretament una pagesa, i està inspirada en l’escultura clàssica Victòria de Samotràcia.
 |
| Victòria de Samotràcia (II a.C.) |
 |
| Grand profil de paysanne, Julio González |
Aquesta escultura no té cap significat concret. Amb ella podem extreure la informació que va visitar el Louvre abans i va veure l’escultura de la Samotràcia allà. Potser l’escultura podria transmetre la importància de la dona camperola en l’època (o almenys que ell li donava). En l’obra podem notar irregularitats perquè és bastant complicat treballar amb planxes de ferro.
 |
| Le Cagoulard, Julio González |
Una altra escultura d’en Julio realitzada amb la mateixa tècnica és Le Cagoulard, del 1935 i feta de bronze forjat. Veiem una màscara col·locada en horitzontal que vol representar el buit i el ple: el ple el representa amb la seva forma ogival voluminosa tancada i el buit el representen els ulls de la màscara, ja que mostren la buidor interior de la màscara. Aquesta peça té influències de la Musa dormint, del romanès Constantí Brancusi, del cubisme i africanisme.
 |
| Musa dormint, Constantí Brancusi |
En l’escultura d’en Julio es poden apreciar irregularitats creades pels cops de martell contra el bronze (el mateix que amb l’escultura anterior).
Abans d’acabar, m’he fixat que la majoria de les obres que hem vist a l’exposició hi apareix la figura de la dona, mentre que la de l’home la podem veure en tres o quatre dibuixos figuratius i en uns quants d’abstractes (homes-cactus). Probablement li agradava més representar la sensualitat, majestuositat i elegància del cos femení (característic del modernisme) o potser, les dones que es trobaven al seu voltant van ser figures molt importants per ell, com podria ser la seva mare i per això té una col·lecció relacionada amb la maternitat.
I ara, per finalitzar, m’agradaria dir que l’exposició m’ha agradat bastant i penso que la forma de treballar d’en Julio i és bastant única. Sobretot m’ha agradat la seva evolució com a artista, passant d’art totalment figuratiu a l’abstracció. El que més m’ha agradat ha sigut com ha representat un mateix concepte (la maternitat) en diferents períodes socials, que van marcar molt la seva forma de veure i de crear les obres. També m’han semblat bastant úniques les formes amb les quals treballà en l’abstracció que crearien figures com la dona o home cactus, és bastant peculiar. En general no m’agraden molt les obres fetes amb metalls perquè penso que el resultat és bastant apagat, fosc, però dins del significat i context que es troben les obres queda “bé” que siguin així.
Blue Rai
El divendres 9 de novembre es va projectar a Granollers al Festival Fantastik una pel·lícula feta per estudiants de la famosa escola privada de cinema catalana anomenada ESCAC. El film que ens han mostrat els va costar 7 anys en acabar definitivament i l'han portat a diversos premis cinematogràfics per veure si n'aconsegueixen guanyar un. La pel·lícula es diu Blue Rai, i ens explica la història d'un jove de trenta anys, propietari d'un videoclub el qual vol dir-li a la seva nòvia que es casi amb ell. El problema arriba quan aquesta talla amb ell sense donar-li cap explicació coherent. Llavors ell, desconsolat, es queda al videoclub amb els seus dos amics consolant-lo. Unes quantes persones entren a la botiga quan, de sobte, entra un home que diu que els vol segrestar. Dins del videoclub queden atrapades vuit persones més el segrestador. A partir d'aquí es desenvoluparà una comèdia romàntica barrejada amb una mica de foscor a la trama, on el protagonista intenta trobar a la seva xicota.
La meva opinió sobre la pel·lícula és la següent: m'ha agradat molt la idea i la forma que l'han portat a terme amb el baix pressupost que tenien. La forma de tractar la temàtica és bastant innovadora i interessant. La situació de la pel·lícula és l'actualitat i penso que han tractat bastant bé el tema de les xarxes socials, encara que potser s'ha abusat una mica.
En resum, m'ha agradat el curtmetratge i aniria a veure-ho una altra vegada.
La meva opinió sobre la pel·lícula és la següent: m'ha agradat molt la idea i la forma que l'han portat a terme amb el baix pressupost que tenien. La forma de tractar la temàtica és bastant innovadora i interessant. La situació de la pel·lícula és l'actualitat i penso que han tractat bastant bé el tema de les xarxes socials, encara que potser s'ha abusat una mica.
En resum, m'ha agradat el curtmetratge i aniria a veure-ho una altra vegada.
CaixaFòrum: Turbulències i Una certa foscor
Aquest dijous, 18 d'octubre, hem anat al CaixaFòrum per veure dues exposicions anomenades Una certa foscor i Turbulències.
La comissària ha estat Alexandra Laudo, qui ha volgut fer les dues exposicions amb temes diferents.
La primera exposició que ha anat a veure el meu grup ha estat Una certa foscor, exposició que ens parla del buit que deixen les coses i que pot provocar a la mirada de les persones.
Només entrar una gran imatge del buit que va deixar la Gioconda al Louvre després que fos robada pel Vicenzo Peruggia. Aquest fet va provocar que una oleada de persones anés al Louvre per veure aquell espai sense quadre. Per què hi anava la gent a no veure res? Potser el que volien era comprovar que era cert que la Gioconda estava desapareguda? Possiblement és així, però el que sabem segur és que el canvi que es produeix on, una cosa que coneixes desapareix o s'amaga, ens crida l'atenció.
Al costat d'aquesta imatge hi havia una obra de Joan Brossa que consistia en un estoig de compàs sense aquest. El que ens vol dir en Brossa amb el compàs (peça que va fer molt ús en Leonardo da Vinci) és que l'era de la racionalitat, el Renaixement, ha desaparegut i no ha de tornar mai, ha mort. Hi ha més coses més importants que la racionalitat a les quals hem de prestar més atenció: els sentiments.
A la sala del costat veiem una obra que consistia en una pintura trompe-l'oeil d'una finestra mig oberta. A l'altre costat de la finestra no es pot veure res, tot és negre. Amb tot això, l'artista ens vol dir que pot haver-hi tot o no haver-hi res darrere d'aquesta finestra, on hi ha un buit. L'artista ens vol fer pensar en què volem que hi hagi a l'altra banda.
Al seu costat trobàvem uns plànols d'una obra que consistia a tapar l'estàtua de Colon de Barcelona amb teles. El més important d'aquesta acció seria la reacció de la gent, la qual es quedaria mirant la peça i potser intentant recordar com era anteriorment i fins i tot, a trobar-la a faltar.
L'obra que més m'ha agradat era l'anomenada Gold Alice I, de Tim Rollins 28 i K.O.S. Aquesta peça és en realitat, un treball que van haver de realitzar durant la seva carrera artística. Hi podem veure un enorme rectangle daurat superposat sobre les pàgines d'un famós llibre infantil, Alícia al País de les Meravelles. El que més m'agrada de l'obra és que, a sota del rectangle hi ha un retrat de l'Alícia que ha quedat com censurat pel rectangle daurat, que per cert, és un color que ha significat divinitat durant moltes dècades. Si ens fixem bé, podem apreciar una mica el retrat de la noia sota el rectangle.
Una altra obra és la d'en Pere Jaume, formada per un tros de marc col·locat horitzontalment i un tros de ferrocarril. Amb el marc representa l'espai i amb el ferrocarril el temps i t'invita a imaginar que hi pot haver dins d'aquesta peça,
En Hiroshi Hoshimoto ens presenta una peça artística que consisteix en la imatge d'un teatre amb una gran pantalla amb llum blanca. En aquesta imatge de llum blanca ens mostra totes les escenes d'una pel·lícula i la seva essència a la vegada que l'està destruint. També ens diu que a vegades és necessari descansar la vista de tantes imatges.
En referència a l'altra exposició d'art contemporani, hem pogut veure creacions que ens posen nerviosos o la pell de gallina. L'idiota del mes, d'en Walter Dahn, que ens fa pensar en el paper dels treballadors de la societat i quins són els veritables treballadors. El personatge de la imatge porta una màscara ja que vol dir que pot ser qualsevol. Sota ell hi ha la bola del món i al seu costat una escala.
Al costat d'aquesta peça trobem Carteras sin ministro, obra artística que consisteix en el conjunt de tres maletins de cuir amb diferents càrrecs de ministres escrits. Tots els càrrecs col·locats a les maletes no existeixen i l'autor ens convida a pensar si estaria bé que existissin aquests ministres o uns altres. Com després de la dictadura franquista van aparèixer vàries figures ministres sense cartera, l'autor proposa que els hi donin una. En aquest cas, les carteres són quines no tenen amo.
L'obra El embalaje, de l'Equipo Crónica ens mostra un quadre que està cobert de cartó i preparat per ser traslladat. Es pot veure un trosset de l'obra de darrere i podem observar que és El Guernica de Picasso, encara que està girat. Amb aquesta peça, els artistes ens comuniquen el moment que es va voler recuperar l'obra l'any 1969 sota el govern de Franco, que estava situada a Nova York.
Una obra que m'ha agradat molt de l'exposició ha estat Sodoma y Gomorra, de Pedro G. Romero.
Sodoma i Gomorra està dividida en tres parts, com un tríptic. A la primera part veiem la imatge d'una de les dues bombes atòmiques que es varen tirar al Japó, a Hiroshima i Nagasaki. A la segona part observem l'ombra d'un home pintada amb pintura negra barrejada amb sal. Aquesta ombra es refereix al fet que, moltes persones que van morir durant l'explosió de la bomba, van deixar la seva ombra sobre la superfície del seu costat en desintegrar-se. Ho ha pintat amb sal pel mite religiós de Sodoma i Gomorra, que segons la Bíblia eren dues ciutats que havien sigut molt corruptes i Déu les va voler castigar amb una pluja de sofre. Com hi havia una persona que es mereixia ser salvada, Déu l'avisà i li digué que marxés amb tota la seva família però que cap ni un miri cap endarrere. Mentre estaven fugint, l'esposa de l'home va mirar endarrere i es va convertir en una estàtua de sal.
L'última part de l'obra és una porta pintada amb sofre per la pluja del mite anterior i perquè és un element químic utilitzat per fer les bombes atòmiques. Amb aquesta porta, l'autor vol que ens imaginem que hi ha darrere, si l'hauríem d'obrir o mai hauria de ser oberta.
L'obra de Damián Ortega Movimiento en falso, consisteix en una escultura formada per tres barrils col·locats en columna i de tal forma que semblen inestables. Sota ells hi ha un mecanisme que els fa donar voltes.
Aquesta obra critica les idees econòmiques que va tenir Mèxic, per sortir d'inestabilitat econòmica, en basar la seva economia en petroli el 1980, tot sabent que el petroli no és per sempre i un dia tot s'acabarà.
Per últim m'agradaria explicar l'obra de Bill Viola, ja que m'ha agradat bastant. Segons el que ens ha explicat la nostra guia, a en Bill li agrada estudiar les reaccions de la gent a diferents situacions, i va pensar en The Raft, obra audiovisual on es veuen a persones que vesteixen, actuen i es veuen completament diferents i ens recorda a les escenes quotidianes que vivim cada dia al carrer. L'obra està posada a càmera lenta i permet observar que fa cada persona més detingudament. De cop i volta, apareixen uns dolls d'aigua a pressió que fa que la gent es posi nerviosa i no sàpiga que fer. El més bonic de la peça és el fet que les persones que es veuen a la imatge s'ajuden contra aquests dolls encara que no es coneixen de res. L'obra dona esperances sobre la humanitat a la gent que la visualitza.
Per finalitzar, m'agradaria dir que m'han agradat molt les dues exposicions i hi tornaria a anar les vegades que faci falta.
La comissària ha estat Alexandra Laudo, qui ha volgut fer les dues exposicions amb temes diferents.
La primera exposició que ha anat a veure el meu grup ha estat Una certa foscor, exposició que ens parla del buit que deixen les coses i que pot provocar a la mirada de les persones.
Només entrar una gran imatge del buit que va deixar la Gioconda al Louvre després que fos robada pel Vicenzo Peruggia. Aquest fet va provocar que una oleada de persones anés al Louvre per veure aquell espai sense quadre. Per què hi anava la gent a no veure res? Potser el que volien era comprovar que era cert que la Gioconda estava desapareguda? Possiblement és així, però el que sabem segur és que el canvi que es produeix on, una cosa que coneixes desapareix o s'amaga, ens crida l'atenció.
Al costat d'aquesta imatge hi havia una obra de Joan Brossa que consistia en un estoig de compàs sense aquest. El que ens vol dir en Brossa amb el compàs (peça que va fer molt ús en Leonardo da Vinci) és que l'era de la racionalitat, el Renaixement, ha desaparegut i no ha de tornar mai, ha mort. Hi ha més coses més importants que la racionalitat a les quals hem de prestar més atenció: els sentiments.
 |
| Obra d'en Joan Brossa. Clica la imatge per veure més sobre les exposicions. |
A la sala del costat veiem una obra que consistia en una pintura trompe-l'oeil d'una finestra mig oberta. A l'altre costat de la finestra no es pot veure res, tot és negre. Amb tot això, l'artista ens vol dir que pot haver-hi tot o no haver-hi res darrere d'aquesta finestra, on hi ha un buit. L'artista ens vol fer pensar en què volem que hi hagi a l'altra banda.
Al seu costat trobàvem uns plànols d'una obra que consistia a tapar l'estàtua de Colon de Barcelona amb teles. El més important d'aquesta acció seria la reacció de la gent, la qual es quedaria mirant la peça i potser intentant recordar com era anteriorment i fins i tot, a trobar-la a faltar.
L'obra que més m'ha agradat era l'anomenada Gold Alice I, de Tim Rollins 28 i K.O.S. Aquesta peça és en realitat, un treball que van haver de realitzar durant la seva carrera artística. Hi podem veure un enorme rectangle daurat superposat sobre les pàgines d'un famós llibre infantil, Alícia al País de les Meravelles. El que més m'agrada de l'obra és que, a sota del rectangle hi ha un retrat de l'Alícia que ha quedat com censurat pel rectangle daurat, que per cert, és un color que ha significat divinitat durant moltes dècades. Si ens fixem bé, podem apreciar una mica el retrat de la noia sota el rectangle.
 |
| Gold Alice I, Tim Rollins 28 i K.O.S |
En Hiroshi Hoshimoto ens presenta una peça artística que consisteix en la imatge d'un teatre amb una gran pantalla amb llum blanca. En aquesta imatge de llum blanca ens mostra totes les escenes d'una pel·lícula i la seva essència a la vegada que l'està destruint. També ens diu que a vegades és necessari descansar la vista de tantes imatges.
En referència a l'altra exposició d'art contemporani, hem pogut veure creacions que ens posen nerviosos o la pell de gallina. L'idiota del mes, d'en Walter Dahn, que ens fa pensar en el paper dels treballadors de la societat i quins són els veritables treballadors. El personatge de la imatge porta una màscara ja que vol dir que pot ser qualsevol. Sota ell hi ha la bola del món i al seu costat una escala.
 |
| L'idiota del mes. Walter Dahn |
Al costat d'aquesta peça trobem Carteras sin ministro, obra artística que consisteix en el conjunt de tres maletins de cuir amb diferents càrrecs de ministres escrits. Tots els càrrecs col·locats a les maletes no existeixen i l'autor ens convida a pensar si estaria bé que existissin aquests ministres o uns altres. Com després de la dictadura franquista van aparèixer vàries figures ministres sense cartera, l'autor proposa que els hi donin una. En aquest cas, les carteres són quines no tenen amo.
 |
| Carteras sin ministro, Antoni Muntadas |
L'obra El embalaje, de l'Equipo Crónica ens mostra un quadre que està cobert de cartó i preparat per ser traslladat. Es pot veure un trosset de l'obra de darrere i podem observar que és El Guernica de Picasso, encara que està girat. Amb aquesta peça, els artistes ens comuniquen el moment que es va voler recuperar l'obra l'any 1969 sota el govern de Franco, que estava situada a Nova York.
 |
| El embalaje, Equipo Crónica |
Una obra que m'ha agradat molt de l'exposició ha estat Sodoma y Gomorra, de Pedro G. Romero.
Sodoma i Gomorra està dividida en tres parts, com un tríptic. A la primera part veiem la imatge d'una de les dues bombes atòmiques que es varen tirar al Japó, a Hiroshima i Nagasaki. A la segona part observem l'ombra d'un home pintada amb pintura negra barrejada amb sal. Aquesta ombra es refereix al fet que, moltes persones que van morir durant l'explosió de la bomba, van deixar la seva ombra sobre la superfície del seu costat en desintegrar-se. Ho ha pintat amb sal pel mite religiós de Sodoma i Gomorra, que segons la Bíblia eren dues ciutats que havien sigut molt corruptes i Déu les va voler castigar amb una pluja de sofre. Com hi havia una persona que es mereixia ser salvada, Déu l'avisà i li digué que marxés amb tota la seva família però que cap ni un miri cap endarrere. Mentre estaven fugint, l'esposa de l'home va mirar endarrere i es va convertir en una estàtua de sal.
L'última part de l'obra és una porta pintada amb sofre per la pluja del mite anterior i perquè és un element químic utilitzat per fer les bombes atòmiques. Amb aquesta porta, l'autor vol que ens imaginem que hi ha darrere, si l'hauríem d'obrir o mai hauria de ser oberta.
 |
| Sodoma y Gomorro, Pedro G. Romero |
L'obra de Damián Ortega Movimiento en falso, consisteix en una escultura formada per tres barrils col·locats en columna i de tal forma que semblen inestables. Sota ells hi ha un mecanisme que els fa donar voltes.
Aquesta obra critica les idees econòmiques que va tenir Mèxic, per sortir d'inestabilitat econòmica, en basar la seva economia en petroli el 1980, tot sabent que el petroli no és per sempre i un dia tot s'acabarà.
 |
| Movimiento en falso, Damián Ortega |
Per últim m'agradaria explicar l'obra de Bill Viola, ja que m'ha agradat bastant. Segons el que ens ha explicat la nostra guia, a en Bill li agrada estudiar les reaccions de la gent a diferents situacions, i va pensar en The Raft, obra audiovisual on es veuen a persones que vesteixen, actuen i es veuen completament diferents i ens recorda a les escenes quotidianes que vivim cada dia al carrer. L'obra està posada a càmera lenta i permet observar que fa cada persona més detingudament. De cop i volta, apareixen uns dolls d'aigua a pressió que fa que la gent es posi nerviosa i no sàpiga que fer. El més bonic de la peça és el fet que les persones que es veuen a la imatge s'ajuden contra aquests dolls encara que no es coneixen de res. L'obra dona esperances sobre la humanitat a la gent que la visualitza.
 |
| The Raft, Bill Viola |
Per finalitzar, m'agradaria dir que m'han agradat molt les dues exposicions i hi tornaria a anar les vegades que faci falta.
MEAM: Realisme Japonès Contemporani
Hem anat a veure dues exposicions al Museu Europeu d’Art Modern (MEAM). Una d’elles és temporal i es titula Realisme Japonès Contemporani i la permanent és la col·lecció permanent d’escultura del museu.
L’exposició japonesa consistia en un conjunt d’obres d’artistes actuals que treballaven el realisme i l’hiperrealisme, mentre que la col·lecció permanent d’escultura trobem quadres i escultures d’entre el segle XX i XXI.
 |
| Noble Being, Hiroshi Noda (2015) |
Alguns autors que hem pogut veure obres seves són, per una banda els de l’exposició asiàtica, Hiroshi Noda, Fumihiko Gomi, Toshiro Aoki, Kenichiro Ishiguro, entre altres; i per una altra banda, els de la col·lecció permanent, Xesús Méndez, Sophie Cahu, Josef Thorak, Josep Llimona, i molts més.
El període de temps que es treballa en aquestes exposicions oscil·la entre el segle XX fins a l’actualitat (segle XXI).
L’estil que treballen els artistes nipons, com bé he dit abans, es basen en el realisme i l’hiperrealisme, i a les escultures es treballa, sobretot, el naturalisme de les figures.
 |
| Das Licht, Josef Thorak (1952) |
Bàsicament, la tècnica emprada per les obres japoneses era la pintura a l’oli sobre llenç, mentre que a les escultures era, o la cera perduda, si l’escultura és de bronze, o picar amb un martell i cisell, si l’escultura és de marbre.
Una de les peces que més m’ha agradat de les dues exposicions ha estat la d’en Ryo Shiotani titulada Resonant Thoughts, i mesura 130.3 x 97 centímetres.
En aquesta obra podem observar una noia asiàtica amb un yukata, peça típica japonesa, mirant a l’espectador amb una cara que sembla una mica contenta. Sota ella hi ha una manta de color vermell que forma molts plecs.
Els colors predominants són els càlids per la manta de color vermell del fons, la pell de la dona i els seus cabells.
La llum prové de la part esquerra del quadre, però els clarobscurs no estan molt marcats i fa semblar que és llum natural.
La tècnica utilitzada és la pintura a l’oli sobre un llenç. Les pinzellades que usa són imperceptibles, i com moltes altres obres de l’exposició, sembla una fotografia, una còpia exacta de la realitat. Això és el que fa l’hiperrealisme.
El significat que crec que aquesta obra posseeix és el desig o pensaments de les persones mostrat en una imatge. Com els desitjos més volguts d’una persona.
 |
| Resonant Thoguhts, Ryo Shiotani (2017) |
Ryo Shiotani és un pintor figuratiu hiperrealista que va néixer el 1975 i va estudiar arts al Japó i després s’anà a estudiar a Florència, on es va dedicar a copiar obres del renaixentista Leonardo da Vinci, i això l’influencià. Les seves obres impacten a la gent per la seva bellesa i per la seva forma de poder pintar la realitat tal com és.
L’època que va pintar l’obra, les càmeres fotogràfiques tenen una gran qualitat i per això es creu que primer feia una foto i després l’utilitzava per fer el quadre.
La meva opinió personal és que les exposicions han estat bastant bé però crec que no hi ha hagut el suficient temps per realitzar els treballs. Després, la visita guiada del meu grup no ha obtingut molta bona informació per després realitzar la feina.
Per acabar, l’estil hiperrealista m’ha agradat molt, sobretot com el fan servir els artistes que hem vist avui.
Clica a la fotografia següent per accedir a més imatges.
 |
| A-esque, Kenishiro Ishiguro (2015) |
Un segle breu: Col·lecció MACBA
L'11 d'octubre del 2018, vaig anar a veure l'exposició del MACBA titulada Un segle breu: Col·lecció MACBA. En l'exposició ens mostraren diferents obres des de 1929 fins ara. Sobretot en les obres es remarcaven els elements més importants que marcaren aquell segle: el feminisme, la guerra i la discriminació.
A la primera sala que vam entrar, el tema que va destacar era la guerra i la violència que aquesta provoca. Una de les obres era una esfera gegant de petits soldats de color blanc enganxats sobre un podi amb altres figures militars. El seu significat no l'he pogut acabar de comprendre, però el que he entès és com si la guerra fos una massa de persones que provoquen desastres, és un caos, i a més a més a les guerres mor molta més gent de la que sobreviu.
En aquella sala també podíem observar cartells, portades de revistes i il·lustracions que criticaven la societat de l'època i el motiu pels quals es produïen les guerres i el nazisme. En aquesta part de l'exposició les obres criticaven la societat de consum.
Una de les obres que critica aquesta societat de consum és la següent:
 |
| Beso atómico |
Observem uns llavis vermells i carnosos d'una dona que indiquen seducció sobre la imatge d'una explosió provocada per una bomba atòmica. En aquesta peça critica l'ús de les bombes atòmiques i fa referència a les que es van llençar al Japó. Fa veure que la idea de les bombes sembli seductora encara que provoqui un desastre.
El tema que més em va agradar era el feminisme i com és de diferent quan una dona és mostrada per un home en el món de l'art que quan és mostrada per una altra dona. Les Guerrilla Girls són un grup de dones feministes, artistes i anònimes que volen conscienciar sobre el tema dins de les seves obres artístiques.
 |
| Obres de les Guerrilla Girls amb la tècnica de disseny gràfic. |
Aquestes dones expliquen diferent el paper de les dones en la societat que un home també artista que va realitzar dues peces criticant la publicitat de l'època que usava les dones com objectes. Aquí tenim una fotografia:
 |
| Clica a aquesta imatge per veure més fotografies d'obres d'aquesta col·lecció. |
Explicaré la peça de l'esquerra i després esmentaré que hi apareix en la peça del costat.
A la primera peça, l'artista utilitza la imatge publicitària d'una empresa que ven espècies i apareix una dona sexualitzada. Ell col·loca espècies al voltant de la imatge i les posa nom de dona, com si les espècies fossin el mateix que les dones.
A la segona peça apareix una dona de perfil fumant i una frase en alemany que volia dir "el plaer entre els teus dits". Ja per si sola, la imatge d'aquesta dona sembla de poder. L'artista ha col·locat llavors per plantar hortalisses a la part inferior. És com que encara que les mostris a les dones amb poder, acaben fent les feines de casa i altres.
Una instal·lació que també es trobava a l'exposició és la següent:
Com podem veure a la imatge, hi ha tres escultures d'uns petits homes, que també estan desproporcionats, col·locats formant un triangle on miren en direcció d'una de les altres figures. A més a més d'aquestes tres figures, hi ha una altra separada d'aquestes i la imatge d'unes cortines a la paret que semblen de veritat. L'obra consistia en una il·lusió òptica, tant per les cortines com les estàtues. La il·lusió òptica que creen les estàtues consisteix bàsicament en el fet que, et col·loquis on et col·loquis, una de les estàtues sembla que t'està mirant.
Una altra creació està composta per diferents marcs ordenats alfabèticament pel nom de la temàtica, amb unes oracions escrites i dates. No vaig tenir molt de temps per veure-la, però pel que vaig observar, consistia en esdeveniments tràgics que es van produir a la societat, com violacions i assassinats. Aquí en tenim una foto:
Seguidament us parlaré d'una de les obres que podíem trobar del famós Basquiat en el Museu.
La seva obra consistia en un autoretrat dibuixat com el moviment del primitivisme. Basquiat es dibuixà d'aquesta manera per reflectir com el veia la societat, com el definia per simplement ésser negre i artista.
 |
| Autorretrat, Basquiat |
En conclusió, a l'exposició del MACBA he pogut observar, en un petit recorregut, l'art que es va crear durant un segle.
L'exposició ha estat bastant bé, i com he dit abans, la part que més m'ha agradat eren les obres que tractaven el feminisme i fetes a partir de dones, com les Guerrilla Girls per la seva forma de criticar la societat i la forma com tractava a les dones.
Activitat fora del MACBA
Avui hem anat d'excursió a Barcelona per veure una exposició del museu MACBA sobre les obres de tot un segle, però com la visita estava programada per a les 12 hores del matí, els professors ens han proposat de realitzar una activitat mentre esperàvem. Ens van dir que ens mimetitzéssim amb l'entorn i que creguéssim algun producte artístic. L'exercici es podia realitzar individualment com en grup. Per realitzar l'activitat, em vaig unir amb l'Andrea Barato, en Pau Nevado, la Belén Arribas, la Maria Pascual, l'Elena Mateo i amb participació d'en Mario Aldabó.
Com era l'única que portava càmera, vaig gravar i fer fotografies jo mateixa.
Primerament no sabíem que fer i fèiem fotos de la gent que passava per la plaça i dels membres del grup per l'espai.
Primerament no sabíem que fer i fèiem fotos de la gent que passava per la plaça i dels membres del grup per l'espai.
 |
| Si cliqueu a la fotografia inferior, podreu accedir a altres imatges de la mateixa activitat. |
Després se'ns va ocórrer perseguir a persones i imitar-les pel carrer per tal de destacar la petjada que deixen en l'espai. A la primera gravació, la Belén, la Maria, l'Andrea i en Pau seguien a en Mario sense que ell s'adonés (en un principi) mentre l'Elena i jo els seguíem amb la càmera.
PANÒRAMIC:68 THE WHOLE WORLD IS WATCHING
Fa 50 anys que es va produir un moviment que ho revolucionaria tot, i d'aquesta època és del que ens parla el festival Panoràmic.
El 1968, a Paris, grups d'estudiants van manifestar-se contra la societat actual i el seu capitalisme, consumisme i sistema de realitzar les coses. Van realitzar moltes vagues d'estudiants i de treballadors que demanaven una millora salarial, fins a provocar la sortida de Charles de Gaulle com a president de França.
El 1968, a Paris, grups d'estudiants van manifestar-se contra la societat actual i el seu capitalisme, consumisme i sistema de realitzar les coses. Van realitzar moltes vagues d'estudiants i de treballadors que demanaven una millora salarial, fins a provocar la sortida de Charles de Gaulle com a president de França.
Totes aquestes protestes que també estaven en contra de la Guerra de Vietnam i van fer-se anarquistes.
En aquell temps Martin Luther King feia el seu multitudinari discurs, Kennedy fou assassinat, Elvis sortia en directe per televisió i apareixerien imatges d'astronautes i de la duresa de les guerres de l'època.
Les revolucions, que van acabar expansint-se a la resta del món, van destruir el patriarcat i va erigir-se un nou moviment per la igualtat d'homes i dones anomenat feminisme.
En aquell temps Martin Luther King feia el seu multitudinari discurs, Kennedy fou assassinat, Elvis sortia en directe per televisió i apareixerien imatges d'astronautes i de la duresa de les guerres de l'època.
Les revolucions, que van acabar expansint-se a la resta del món, van destruir el patriarcat i va erigir-se un nou moviment per la igualtat d'homes i dones anomenat feminisme.
A més a més van originar el naixement de noves formes de representar l'art. Algunes són pòsters, graffitis, mapping...
Gràcies a les novetats tecnològiques, les càmeres es van començar a usar per crear art i servien per gravar-ho tot perquè tothom pogués veure.
Molts artistes van transmetre tot el que va ocórrer durant el maig de 1968 a partir de pel·lícules, cançons, llibres i eslògans. Algunes de les pel·lícules que foren creades l'any 68 i han perdurat en el temps, són 2001: Una Odissea en l'espai, La nit dels morts vivents i La llavor del diable.
En aquesta època es va realitzar molt cartellanisme per denunciar els fets d'una forma que tothom pogués entendre. Per això, quan vam anar a l'exposició feien un taller de cartellanisme i fanzine (petita revista formada per retalls de l'estil dels cartells de l'època) de l'estil al qual podies participar si volies. Jo no hi vaig participar perquè no em donava massa temps per realitzar-ho i estava una mica esgotada d'haver anat amunt i avall per veure les exposicions.
Gràcies a les novetats tecnològiques, les càmeres es van començar a usar per crear art i servien per gravar-ho tot perquè tothom pogués veure.
Molts artistes van transmetre tot el que va ocórrer durant el maig de 1968 a partir de pel·lícules, cançons, llibres i eslògans. Algunes de les pel·lícules que foren creades l'any 68 i han perdurat en el temps, són 2001: Una Odissea en l'espai, La nit dels morts vivents i La llavor del diable.
En aquesta època es va realitzar molt cartellanisme per denunciar els fets d'una forma que tothom pogués entendre. Per això, quan vam anar a l'exposició feien un taller de cartellanisme i fanzine (petita revista formada per retalls de l'estil dels cartells de l'època) de l'estil al qual podies participar si volies. Jo no hi vaig participar perquè no em donava massa temps per realitzar-ho i estava una mica esgotada d'haver anat amunt i avall per veure les exposicions.
Pel que he comentat anteriorment podem veure que l'art va jugar un paper important en el moviment de protesta que van realitzar. A més a més de cartells, van fer concerts petits teatres i nous diaris. Molta gent considerà aquest art com "art de carrer", "vulgar".
Tota aquesta revolució inicià un nou art que criticà a la societat i que ens portà al que tenim actualment.
Relacionat amb el festival, es van organitzar diferents exposicions guiades per fer durant el dia d'art contemporani basat en els fets revolucionaris que es van produir al passat: Revolutionary Arkive: The Eye-machine is Watching, de Pilar Rosado n'era una d'elles. Vaig anar a veure l'exposició i vaig esperar que es fes, però per desgràcia no es va poder realitzar. Pel que vaig veure a la sala, l'exposició estava formada per obres creades a partir del conjunt de moltíssimes imatges d'un tema, com per exemple de Granollers, on totes les imatges tant del passat com de l'actualitat estan unides i formen part d'aquest.
També podíem veure a la sala un documental titulat El carrer i la revolta, d'en Jordi Borràs. El documental mostra imatges del procés català on marcava els suposats radicals i persones perilloses en una manifestació independentista.
Una altra exposició va ser La Tèrmica Lab, on els artistes ens parlen de les revolucions que es van produir a Sudamèrica i fan una crítica a la societat utilitzant mètodes audiovisuals nous com el mapping, webdocs interactius, collages, etc. Una de les obres consistia en un conjunt d'imatges violentes que un diari actual usa. Les imatges eren repugnants, es podien veure cossos morts i ferides. L'obra volia denunciar l'ús i la distribució d'aquestes imatges a la premsa.
Una altra obra deixa veure que aquestes revistes veuen a les dones com objectes, cosa que l'artista també ha volgut denunciar.
En aquest espai trobàvem un mapping format per dues imatges, a una i veiem un gif d'un foc encès i en l'altra veiem persones exercint violència. Amb aquestes imatges, els artistes volien fer referència al fet que la violència va creixent a poc a poc fins fer un gra massa.
Surveillance Complex, és el nom de l'exposició d'en Simon Menner. La seva exposició estava formada per fotografies que va estar anys recopilant de les forces secretes alemanyes i de l'antiga Iugoslàvia. Durant la seva explicació (que va fer en anglès però tot seguit era traduït), en Simon ens va comentar que gràcies al fet que les forces secretes alemanyes ja no operen, va poder recol·lectar tota la informació i imatges que va poder i conèixer el significat que amaguen, mentre que quan va recol·lectar informació de l'orient, no va trobar molta i la que va trobar no l'aconseguia comprendre pel fet que les forces secretes d'aquell territori seguien actives i no podien mostrar els seus secrets. Així que a l'exposició, podíem veure una part plena d'imatges que en Simon ens va explicar i una petita part formada per unes poques imatges que no se sap que amagaven.
A la foto de la dreta podem veure les imatges que en Simon ens va dir que no va poder trobar el seu significat, que pertanyen a un grup secret en actiu. Segons la meva opinió, crec que el que hi veiem en aquestes imatges són llocs o objectes on van col·locar càmeres de vigilància que es van utilitzar per a alguna missió.
Després, a l'exposició podíem veure uns televisors d'aquests antics quadrats que mostraven vídeos. El televisor que vaig observar (foto de l'esquerra) reproduïa l'explicació de com els policies havien de defensar-se davant de situacions d'atac. Primer t'ensenyaven el moviment en una sala d'un dojo posant-lo a càmera lenta i explicant pas per pas. Més tard reproduïen una situació on el policia podia utilitzar el moviment per defendre's.
Una de les obres d'en Simon que més em va interessar era el conjunt de 5 imatges d'un home vestit de diverses formes que a simple vista podia semblar graciós, simpàtic, però no era així. L'home de les fotografies formava part de les forces secretes alemanyes i s'estava emprovant disfresses per dur a terme missions que possiblement involucrarien assassinats de moltes persones per part d'aquesta societat secreta.
A l'exposició també hi havien fotografies editades amb l'ordinador les quals en Simon havia col·locat una forma geomètrica d'un color a sobre. A més a més va usar les formes geomètriques per agafar trossos d'imatges i torçar-los, creant un efecte òptic. Aquí en tenim un parell de fotografies.
Una altra de les obres d'en Menner composta per diverses imatges ordenades on veiem a un home duent a terme una activitat que no podem saber que és ja que ho ha censurat. Aquesta peça artística ens mostra el poder que té la censura sobre nosaltres.
Les imatges amaguen un significat ocult que hem de descobrir a través de la seva història. Això és el que ens ha ensenyat en Simon amb la seva exposició.
M'ha agradat la seva exposició pel tema que ha decidit tractar, la seva explicació clara dels elements i la seva forma de representar les idees i d'ensenyar-nos que amagaven les imatges, a més a més, es nota que hi ha dedicat bona part del seu temps per realitzar-la.
Anivdelarev. Antologia de Gràfica Popular des de la Comuna fins als nostres dies és una altra de les exposicions al Panoràmic. En aquesta exposició vam trobar un recull de l'art gràfic que es va donar el 1968 amb les revoltes i protestes. Alguns dels arxius anaven acompanyats d'àudio i moviment.
Vaig estar esperant amb els meus companys per la xerrada però no es va donar, possiblement perquè faltava poc temps per acabar, així que d'aquesta part només posseeixo els coneixements que vaig adquirir de les obres visualment.
Per finalitzar, la primera xerrada consistia en una presentació i diàleg de la jornada teòrica que ens esplicava de què parlaven les exposicions: el maig del 1968.
En conclusió, totes les obres d'aquest moviment són una crítica a la societat de l'època, segons el que he pogut observar. Es van fer moltes protestes i manifestacions en contra la societat que van acabar donant resultat i va produir-se un canvi tant d'aquesta societat com de l'art.
Opino que el tema del festival ha estat força interessant i els artistes han creat obres molt interessants i hi tornaria a anar.
També podíem veure a la sala un documental titulat El carrer i la revolta, d'en Jordi Borràs. El documental mostra imatges del procés català on marcava els suposats radicals i persones perilloses en una manifestació independentista.
Una altra exposició va ser La Tèrmica Lab, on els artistes ens parlen de les revolucions que es van produir a Sudamèrica i fan una crítica a la societat utilitzant mètodes audiovisuals nous com el mapping, webdocs interactius, collages, etc. Una de les obres consistia en un conjunt d'imatges violentes que un diari actual usa. Les imatges eren repugnants, es podien veure cossos morts i ferides. L'obra volia denunciar l'ús i la distribució d'aquestes imatges a la premsa.
Una altra obra deixa veure que aquestes revistes veuen a les dones com objectes, cosa que l'artista també ha volgut denunciar.
En aquest espai trobàvem un mapping format per dues imatges, a una i veiem un gif d'un foc encès i en l'altra veiem persones exercint violència. Amb aquestes imatges, els artistes volien fer referència al fet que la violència va creixent a poc a poc fins fer un gra massa.
 |
| En Simon explicant les seves obres |
A la foto de la dreta podem veure les imatges que en Simon ens va dir que no va poder trobar el seu significat, que pertanyen a un grup secret en actiu. Segons la meva opinió, crec que el que hi veiem en aquestes imatges són llocs o objectes on van col·locar càmeres de vigilància que es van utilitzar per a alguna missió.
Després, a l'exposició podíem veure uns televisors d'aquests antics quadrats que mostraven vídeos. El televisor que vaig observar (foto de l'esquerra) reproduïa l'explicació de com els policies havien de defensar-se davant de situacions d'atac. Primer t'ensenyaven el moviment en una sala d'un dojo posant-lo a càmera lenta i explicant pas per pas. Més tard reproduïen una situació on el policia podia utilitzar el moviment per defendre's.Una de les obres d'en Simon que més em va interessar era el conjunt de 5 imatges d'un home vestit de diverses formes que a simple vista podia semblar graciós, simpàtic, però no era així. L'home de les fotografies formava part de les forces secretes alemanyes i s'estava emprovant disfresses per dur a terme missions que possiblement involucrarien assassinats de moltes persones per part d'aquesta societat secreta.
 |
| Clica a la foto per veure més imatges de l'exposició |
Una altra de les obres d'en Menner composta per diverses imatges ordenades on veiem a un home duent a terme una activitat que no podem saber que és ja que ho ha censurat. Aquesta peça artística ens mostra el poder que té la censura sobre nosaltres.
Les imatges amaguen un significat ocult que hem de descobrir a través de la seva història. Això és el que ens ha ensenyat en Simon amb la seva exposició.
M'ha agradat la seva exposició pel tema que ha decidit tractar, la seva explicació clara dels elements i la seva forma de representar les idees i d'ensenyar-nos que amagaven les imatges, a més a més, es nota que hi ha dedicat bona part del seu temps per realitzar-la.
Anivdelarev. Antologia de Gràfica Popular des de la Comuna fins als nostres dies és una altra de les exposicions al Panoràmic. En aquesta exposició vam trobar un recull de l'art gràfic que es va donar el 1968 amb les revoltes i protestes. Alguns dels arxius anaven acompanyats d'àudio i moviment.
Vaig estar esperant amb els meus companys per la xerrada però no es va donar, possiblement perquè faltava poc temps per acabar, així que d'aquesta part només posseeixo els coneixements que vaig adquirir de les obres visualment.
Per finalitzar, la primera xerrada consistia en una presentació i diàleg de la jornada teòrica que ens esplicava de què parlaven les exposicions: el maig del 1968.
En conclusió, totes les obres d'aquest moviment són una crítica a la societat de l'època, segons el que he pogut observar. Es van fer moltes protestes i manifestacions en contra la societat que van acabar donant resultat i va produir-se un canvi tant d'aquesta societat com de l'art.
Opino que el tema del festival ha estat força interessant i els artistes han creat obres molt interessants i hi tornaria a anar.
Utopies persistents
L'exposició situada al Museu de Granollers es titula Utopies persistents i està dedicada a Manel Clot, crític d'art, responsable que les obres d'aquesta exposició estiguessin a Granollers, que va morir fa un parell d'anys.
Podem trobar artistes com Ignasi Aballí, Carles Congost, Francesc i Antoni Abad, Pere Agut, entre altres.
Les obres són corresponents a l'art contemporani, són obres creades entre el segle XX i el segle XXI. Van ser adquirides durant el 1989-1992 i durant el 2002-2007.
En l'exposició podem trobar de tot: vídeos, quadres, escultures...
He escollit centrar-me en el treball de Carles Congost titulat Historia de los cereales.
Veiem clarament que l'obra està formada per quatre imatges d'una mida bastant gran i col·locades de manera que forment un quadrat. Hi ha dues fotos on surt un pagès amb un barret de palla, un peto, blat de moro a la taula, pa, etc. (espai rural), col·locades en diagonal una de l'altre. Després trobem dues imatges d'un vaquer amb un fons urbanitzat.
La imatge que hi ha a dalt a la dreta pertany a una de les dues on surt el pagès el qual té el cap col·locat mirant a terra, sembla que estigui trist. A la dreta d'aquesta hi ha una del vaquer, assegut i mirant a la càmera amb una fulla per menjar-se-la i un gos. El seu rostre no sembla feliç. A sota hi ha una foto del pagès el qual surt plorant i al costat esquerre d'aquesta hi ha una imatge del vaquer amb ulleres de sol, tirant blat de moro d'un sobre a la taula.
Els dos personatges semblen germans, on un pot viure bé a la ciutat mentre l'altre no pot viure del conreu i es comuniquen a través de cartes i un reproductor de casset.
Crec que el significat d'aquesta obra correspon a una crítica al capitalisme.
Sembla que ens digui que les persones que es volen dedicar al conreu no tenen per viure mentre els qui se'n van a les ciutats sí.
Pel que es refereix l'obra la situaria a la zona agrària nord-americana del segle XX, on la gent ja no podia viure del conreu.
 |
| Historia de los cereales de Carles Congost |
Estic a favor del que critica l'artista, és a dir, opino que la gent hauria de poder fer el que volgués per viure i no haver de deixar-ho per guanyar diners.
També opino que el lloc on està col·locat és un bon espai per l'obra perquè fa que la teva mirada es fixi en ella en només entrar.
Carles Congost és un artista visual que va néixer a Olot el 1970 i va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Les seves obres parlen de la cultura popular i dels adolescents. En trobem tant pintures, escultures vídeos i fotografies.
Ha realitzat moltes exposicions, com per exemple Popcorn Love al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Country Girls a la Fundació Miró i Hyperreal a Galeria Horrach Moyà.
En conclusió, a mi m'ha agradat bastant l'exposició, sobretot la part d'intentar descobrir els significats de les obres que hi havien exposades. La que més m'ha agradat és la que he explicat anteriorment, encara que també m'ha agradat molt l'obra titulada Spuren de Francesc Abad, que fa honor al jueu Walter Benjamin, el qual es va suïcidar després de fugir molt de temps dels nazis i l'atrapessin,
 |
| Spuren de Francesc Abad |
Poesia Brossa
El 8 de gener vam anar al MACBA a veure l'exposició de les obres de l'autor anomenat Joan Brossa. L'exposició es titula Poesia Brossa i no només hi havia exposades obres de Brossa. També hi havia obres d'altres artistes que formaven part d'un grup, juntament amb Brossa, anomenat Dau al Set. Alguns dels artistes eren Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Miró.
Les obres que hi ha exposades van ser creades per Joan Brossa entre els anys 30 i els 90. No va deixar de treballar fins que va morir.
Uns quants dels estils que més va utilitzar Brossa van ser la poesia, el surrealisme, els cal·ligrames i el collage. Ell volia representar la seva poesia de diferents maneres i ho feia a través d'objectes, collages, entre altres.
L'obra que he escollit es titula El balanç o Els estalvis de la caixa, del 1986. A aquesta obra veiem una caixa d'un banc i titelles. Un dels titelles és un dimoni que està situat a sobre la caixa mentre les altres són civils i estan col·locades a terra. Els materials utilitzats són el vidre, fusta per a la caixa i tela, pintura i paper maixé per els titelles. La mida de la caixa és de 2 metres d'altura aproximadament i la dels titelles uns 20 cm o més.
Amb aquesta obra l'autor vol fer una crítica als bancs que treuen els diners als civils els quals els necessiten per viure, ja que això era el que es produïa quan Brossa va fer aquesta escultura.
Jo opino que aquesta obra és original i deixa clar el seu significat, amb el qual estic d'acord i per això l'he escollida. Deixo un esbòs molt simple de l'obra:
Brossa era un home que va néixer el 19 de gener de 1919 a Barcelona. Era un poeta comunista que va lluitar a la Guerra Civil de molt jove. Els seus treballs els va començar quan hi havia la Guerra Civil i no va acabar de treballar fins que es va morir en un accident domèstic a casa seva quan baixava les escales.
Les obres que hi ha exposades van ser creades per Joan Brossa entre els anys 30 i els 90. No va deixar de treballar fins que va morir.
Uns quants dels estils que més va utilitzar Brossa van ser la poesia, el surrealisme, els cal·ligrames i el collage. Ell volia representar la seva poesia de diferents maneres i ho feia a través d'objectes, collages, entre altres.
L'obra que he escollit es titula El balanç o Els estalvis de la caixa, del 1986. A aquesta obra veiem una caixa d'un banc i titelles. Un dels titelles és un dimoni que està situat a sobre la caixa mentre les altres són civils i estan col·locades a terra. Els materials utilitzats són el vidre, fusta per a la caixa i tela, pintura i paper maixé per els titelles. La mida de la caixa és de 2 metres d'altura aproximadament i la dels titelles uns 20 cm o més.
Amb aquesta obra l'autor vol fer una crítica als bancs que treuen els diners als civils els quals els necessiten per viure, ja que això era el que es produïa quan Brossa va fer aquesta escultura.
Jo opino que aquesta obra és original i deixa clar el seu significat, amb el qual estic d'acord i per això l'he escollida. Deixo un esbòs molt simple de l'obra:
Brossa era un home que va néixer el 19 de gener de 1919 a Barcelona. Era un poeta comunista que va lluitar a la Guerra Civil de molt jove. Els seus treballs els va començar quan hi havia la Guerra Civil i no va acabar de treballar fins que es va morir en un accident domèstic a casa seva quan baixava les escales.
-------------------------------------------------------
In 8th of January we went to MACBA to watch an exposition of the Joan Brossa’s work. The title of the exposition was “Brossa Poetry” and not only was exposed the work of Brossa. There was work of other artists that they were part of a group, together with Brossa, named “Dau al Set”. Some of these artists were Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Miró.
The Brossa’s work that was exposed it was created between 1930 and 1990. He didn’t stop working until he died.
Some of the styles that Brossa used the mosts were the poetry, the surrealism and the collage.
He wanted to show his poetry with differents forms and he did it thought objects, collages, among others.
The work that I chose is titles The Balance or The Saving in the Bank, created in 1986. In this work we see a banc box and puppets.
One of these puppets is a demon that is located on the top of the box while the others are civil people that are located on the floor.
The materials that Brossa used were glass, wood, paint and paper mache for the puppets. The size of the box is 2m of height approximately and the puppets 20cm more or less.
With this work, the author wanted to do a review of the banks because they take the money of the people, and these people needs their money to survive.
I think this work is an original one and its meaning is very clear. I decided to pick this work of Brossa because I agree with its sense.
Festival Panoràmic
Dijous passat vam anar a veure el Festival Panoràmic que s'organitzava a Granollers. La meva opinió és que va ser entretingut però algunes de les seves exposicions no em van cridar gaire l'atenció. La part que més em va agradar va ser la sala amb les fotografies de pel·lícules d'Albert Serra. M'agradava, la distribució de les coses, el seu estil, la composició i els colors (encara que algunes fotos eren una mica massa tètriques). Em donava la sensació que les imatges estaven molt netes, ben pensades.
També em va agradar el curtmetratge de film still. Per fer-ho segurament es va passar dies treballant, però va aconseguir un bon resultat.
L'exposició del CaixaFòrum
A l'exposició vam poder veure obres famoses de Warhol i he de dir que em va agradar bastant, sobretot la seva forma de representar la quotidianitat. Especialment, l'obra que més em va agradar va ser els retrats de la Marylin Monroe.Pels seus quadres he de dir que en Warhol expressava tot el que pensava a la seva manera, sense que ningú li impedís fer-ho.
En conclusió, el que més m'ha agradat de les obres de Warhol ha sigut els colors vius que utilitzava i la seva manera de representar l'estil de vida d'aquell temps.
PD: Opino que tenia molt talent i caràcter 😉.
 |
| Sopa Cambell's |
 |
| Retrats de la Marilyn Monroe |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada