Pràctica Artística

PROJECTE ARTÍSTIC

ÍNDEX

• Nou Realisme Francès

• Primera pràctica fail

• Segona pràctica artística

• Matinal d'arts

• Conclusions

Nou Realisme francès

Document per veure la presentació: https://docs.google.com/presentation/d/11nv9Y3kQULdTgzfrhrVgv5nwcrD4R5_Cy3mrHM8-kLk/edit?usp=sharing

Pierre Restany, creador del terme Nou Realisme

Pierre Restany, crític d’art que va escriure el Primer manifest del nou realisme, manifest en el qual varen firmar diferents artistes en l’octubre del 1960, encara que aquest mot el va utilitzar uns mesos abans per definir les obres d’aquests que firmaren el document. En el principi, Yves Klein, un dels artistes que es creu que és el cofundador del moviment, va criticar el nom ja que preferia dir-li réalisme d’aujourd’hui, en català “realisme d’avui”.

Pierre Restany va néixer el 1930 a França i va morir el 2003 amb 72 anys. Conegut per ser el creador del moviment del Nou realisme màgic i per ser l’historiador i crític d’art més important del seu temps. Publicà un munt d’obres de temàtica artística.

Durant la seva infància va viure al Marroc per la feina del seu pare fins que el 1949 va tornar a França. No li van fer falta diners. Va estudiar a França, Itàlia i Espanya i es va llicenciar en història de l’art a la universitat Lycée Henri IV.

Va escriure articles en la revista d’art contemporani Cimase.

Va defensar a l’artista Jean Fautrier i a Yves Klein. El 1955 va conèixer a Yves Klein i canvià la seva percepció de l’art i a partir d’aquí va néixer el Nou Realisme.

Publica Lyrism and Abstraction, d’on elaborà el Nou Realisme, d’on va evocar la seva idea d’humanitzar els objectes industrials. Molts artistes utilitzaren elements quotidians per representar aquesta característica del Nou Realisme.

El 1963 treballa amb la revista Domus Art and Architecture. La seva vida a partir d’aquí la dur a terme entre París i Milà.

Entre 1963-1965 organitza l’exposició Recontre internacionale des artistes al Marroc, on va créixer.

El 1968 és quan escriví el manifest del Nou Realisme.

El 1978 va viatjar en vaixell pel Riu Negre. Aquest viatge el va marcar molt i va publicar una revista titulada La naturalesa integral, on parla de la naturalesa en el món actual d’art.

Més tard, també parlarà de la relació entre el món de l’art i la producció industrial.

Pierre viatja a molts països per estendre la seva visió de l’art i, reculli referents culturals de cada. Quan viatjà al Japó per fer de jurat en una exposició, ensenyà les bases del Nou Realisme a l’artista japonès Takiguchi.

Pierre qüestionà la naturalesa i el significat de l’art en la societat postindustrial i posà un punt de vista ètic en l’art davant dels enfocaments estètics.

Opinà que l’art sociològic i en Yves Klein l’art es convertí en la moral estètica en l’ètica.

Finalment, mor el 2003, amb 72 anys a París, França.

Característiques del Nou Realisme

El Nou Realisme va sorgir a França a finals dels anys 50 com a resposta a l’expressionisme abstracte americà inclòs dins l’informalisme. Aquest corrent artístic es distingia per la pintura d’acció, una pintura espontània que res tenia a veure amb la racionalitat si no amb l’expressió en si mateixa. Un grup d’artistes van signar el manifest de Pierre Restany que va donar inici al nou moviment el 1960.

Els nous realistes reivindicaven el retorn del realisme: se centraven a mostrar l’entorn social i els defectes de la societat tal com eren per tal de crear la necessitat a l’espectador de corregir aquests problemes. Per aquesta raó, sovint criticaven la societat de consum i la indústria de l’art.

Per aconseguir-ho s’apropiaven de la realitat, és a dir, reciclaven i reutilitzaven objectes que trobaven a les ciutats, les indústries i la publicitat per crear art. En definitiva, el que pretenien els nous realistes era crear obres que unissin el màxim possible la vida amb l’art mitjançant la transformació d’elements extrets de la societat.

Malgrat les seves semblances amb el pop art pel que fa a l’adopció d’objectes de la societat de consum, es diferencien perquè el nouveau réalisme es desenvolupa a França i mostra el pitjor del capitalisme mentre que el pop art ho fa als Estats Units amb els aspectes més positius.

Dins el moviment hi havia molta diversitat plàstica. Generalment, podrem identificar una obra del Nou Realisme si coincideix amb alguna d’aquestes característiques:

• Pintures monocromes: groc, taronja, blau i daurat (Yves Klein).

• Ús de colors plans i intensos.
  
  
• Representació de paisatges i de figures gargotejades per expressar sensació de moviment, inestabilitat o diferència d’escala.
  
  
• Collage d’objectes reals sobre un suport i transformats amb pintura.
  
  
• Body-painting o pintura realitzada amb el cos.
  
  
• Reutilització d’elements urbans i d’objectes de consum.

Context històric i evolució artística

Després de la Segona Guerra Mundial, EUA va experimentar el creixement de la seva economia mentre que a Europa, el nucli de la guerra, va passar tot el contrari i la recuperació va ser més lenta. El Nou Realisme neix a França, en un període on Europa està en transició cap a les democràcies liberals, el sistema capitalista i la societat de consum.

El 1955 Pierre Restany va conèixer Yves Klein a la seva primera exposició en solitari a París amb la seva col·lecció de pintures monocromes. Mostrava la realitat sense cap mena d’idealització com a crítica a l’art abstracte, és a dir, eren quadres d’un sol color que no tenien cap significat. Klein va presentar-li altres artistes que treballaven com ell, com ara Jean Tinguely i Arman.

Restany va escriure les “notes de catàleg” de Le Vide (El buit) de Klein el 1958 i, dos anys més tard, el mateix artista i alguns altres que el crític havia conegut a París van fer una exposició col·lectiva a la galeria Apollinaire de Milà. Pierre va escriure “l’assaig de catàleg” per a l’exposició, que va titular “Les Nouveaux Réalistes” i el va definir com  "The passionate adventure of the real perceived in itself and not through the prism of conceptual or imaginative transcription." A l’octubre del mateix any els artistes de l’exposició van signar l’assaig per petició de Pierre Restany i aquest va esdevenir el Manifest del Nou Realisme. Els artistes van ser Yves Klein, Arman, François Dufrene, Raymond Hains, Daniel Spoerri, Jean Tinguely i Jacques de la Villegle.

El 1961 va celebrar-se l’obertura de la Galerie J a París, el principal centre d’exhibició pels nous realistes. La primera que es va fer “40º Above Dada” homenatjava el dadaisme amb el nou moviment. Restany va escriure un segon manifest on donava molta importància a l’herència del dadaisme i de Marcel Duchamp al Nou Realisme. Compartien amb el dadaisme la idea del no art, la tècnica de l’assemblatge i el concepte del readymade (l’art fet amb objectes trobats). Van signar aquest manifest Niki de Saint Phalle, César, Mimmo Rotella i Gérard Deschamps i, per tant, van unir-se al grup dels nous realistes. Yves Klein no estava d’acord amb aquest plantejament perquè ell considerava que el moviment era més progressista i innovador del que Restany proposava al manifest. Per aquesta desavinença, Klein es va distanciar del grup i va escriure un altre manifest pel seu compte (el Chelsea Hotel Manifest). Per desgràcia, però, el qui era el major representant del corrent, va morir d’un atac al cor inesperat l’any següent. Aleshores va començar el declivi del Nou Realisme.

Aquell mateix any, va realitzar-se una exposició a la Galeria Sydney Janis de Nova York. Es va mostrar el Nou Realisme com el precursor del pop art estaunidenc i no com un moviment en si mateix. El 1963 va celebrar-se el Segon Festival del Nou Realisme a Munich. Christo va unir-se al grup. Restany va titular l’exposició “Nou Realisme? Què farem amb això?”. Així és com es va començar a dissoldre el grup i els següents anys era estrany que mostressin les obres en grup.

Finalment, el 1970 va dur-se a terme l’última exposició de comiat al moviment anomenada “The New Realists 1960-1970”. Els artistes van continuar treballant pel seu compte, cadascú pel seu camí.

Artistes i les seves obres

Yves Klein

Va néixer el 1928 a Niça, França i va morir el 1962 a París per un atac de cor, amb només 34 anys. Es va interessar en l’art i en el judo. Sobretot va destacar com artista en el moviment del Nou Realisme francès, on va voler unir la societat de l’època i els seus elements de consum amb art.

Amb Arman Fernández i Claude Pascal va voler crear una novetat en l’art i així nasqué el Nou Realisme junt amb Pierre Restany.

Les seves obres bàsicament eren d’un sol color, un blau vivent, que s’anomenà International Klein Blue. Pintava de blau cossos de dones i les estampava sobre un llenç mitjançant tècniques de judo, exposava una habitació buida, gravava un acord monòton, etc.

La intencionalitat de l’artista era cridar l’atenció a la gent, deixar-les impactades amb les seves obres i fer una crítica a l’art.

Petite Vènus Bleue, 1956

Monochrome Bleu, 1989

El buit, 1958

Blue Venus, 1962

Arman

L’artista Armand Pierre Fernández és conegut per ser un dels més famosos artistes del Nou Realisme.

Va néixer el 1928 a Niça, França i va morir el 2005 a Nova York amb 76 anys de càncer. Va estudiar a l’Escola d’Arts Decoratives de Niça i després a la del Louvre. Fou col·lega de Yves Klein i Claude Pascal, altres artistes. També practicà judo com Klein.

Es va centrar sobretot en l’acumulació d’objectes del mateix tipus sense manipular-los, encara que a vegades els trencava i els amuntonava després. Convertí la seva síndrome en art (patia la Síndrome de Diògenes). Amb això volia transmetre com és la societat de consum actual. Amb les seves obres semblava que el que mostrava era irreal i abstracte.

Relacionat amb l’obra d’Yves que consistia en una habitació buida, ell realitzà El ple, una habitació plena de brossa. A partir d’aquí la seva vida la va dur a terme entre Niça i Nova York, on realitzà diferents exposicions.

Algunes de les seves obres més famoses són:

Long-term parking, 1982

Homenatge al cubisme, 1983

Consigne à vie, 1985

Niki de Saint-Phalle

Catherine Marie-Agnes Fal de Saint-Phalle va néixer el 1930 a França i va morir el 2002 als Estats Units, amb 71 anys. Va ser una pintora, escultora i cineasta francesa.

La seva infància va ser molt dura i la va marcar per sempre. Era assetjada sexualment pel seu pare mentre la seva mare li recordava que no havia previst tenir-la i que hagués preferit que no l’hagués tingut. Aquesta experiència es reflectà i influencià a moltes de les seves creacions.

Va estudiar en un internat de monges a Nova York fins que la van expulsar per pintar la fulla que tapava els genitals d’una estàtua de l’escola de color vermell. Quan era jove treballà de model per a la revista Vogue. Es va casar amb el poeta Harry Mathews i es mudaren a París. Allà va ser diagnosticada amb esquizofrènia i la tractaren amb electroxocs.

A partir d’això es va centrar en la creació de l’art. Va conèixer a l’escultor Jean Fautrier i s’anà a viure amb ell. Gràcies a això va conèixer a molts artistes del moviment Nou Realisme.

En llegir l’obra “El segon sexe”, les seves creacions se centraren a ser representacions de la feminitat. Amb les seves obres reivindicava el feminisme i criticava el que és el patriarcat.

També treballà en format audiovisual. Una obra seva la titula Tirs i ensenya la violència que es patí a França a la Guerra d’Independència d’Algèria.

Alguns exemples de les seves obres més reivindicatives són:

Les Trois Graces, 1999

Arbre Serpents, 1999

La fontaine Stravinsky, 1983 (junt amb Jean Tinguely)

Tinguely

Jean Tinguely fou un artista que es dedicà a l’escultura  i la pintura. Va néixer el 1925 a Friburg, Suïssa i va morir el 1991, amb 66 anys a Berna, Suïssa. Estudià a l’Escola d’Arts de Basilea. Allà va aprendre sobre l’art modern i va conèixer a la seva futura dona, Eva Aeppli.

Entre el 1944 i el 1945 va treballar per l’armada suïssa. Després treballà com a decorador a Basilea i a Zuric. A les seves primeres obres utilitzava cables i decorava estants de botigues amb aquests. Les seves obres consistien en conjunts d’elements metàl·lics i mecanismes.

Es traslladà a un estudi a França el 1952 amb la seva dona per qüestions artístiques que es deia Impasse Ronsin.

El 1954 va realitzar una exposició de les seves obres. El 1955 creà una altra exposició que titulà Le Mouvement, una obra cinètica, en moviment que tenia soroll.

Enllaç a un vídeo de l’obra d’en Tinguely: https://vimeo.com/225531185

El 1955 va conèixer a Yves Klein, i amb ell creà una obra on ell va realitzar una estructura mecànica i en Klein va posar els colors. Tractava d’un cercle que girava amb línies tan ràpidament que aquestes línies desapareixien i es transformaven només en un cercle d’un color.

El 1959 crea Méta-Matics, màquines que creen dibuixos abstractes.

El 1960 fabricà una màquina titulada Homenatge a Nova York que s’autodestruïa.

La seva col·lecció Baluba, els espectadors poden accionar la maquinària.

El 1977 fa Meta-Harmonia, obra on els colors, moviments i sons s’uneixen amb altres objectes.

Més tard creà diferents fonts, una amb Niki de Saint-Phalle, La fontaine Stravinsky.

Unes quantes de les seves obres són:

Baluba núm. 3, 1961

Fragment d'Homenatge a Nova York, 1960

Mèta-Matic núm 10, 1951

César

César Baldaccini va néixer el 1921 a Marsella i va morir el 1998 a París, amb 77 anys. Es dedicà a l’escultura del moviment del nou realisme francès. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Marsella i després a l’Escola d’Arts de París.

Primerament les seves escultures eren metalls units. Quan va començar a tenir fama treballà escultures d’insectes, diverses classes d’animals i nuus.

El 1960 s’uní amb els nou realistes i utilitzà una màquina hidràulica per crear les seves obres barrejant i comprimint peces de metalls diferents. El 1965 començà a treballar amb plàstic i el 1966 amb poliuretà, que provocava expansions. El seu art destacà sobretot per les compressions i expansions que realitzà.

Algunes de les seves obres són:

Escorpió, 1921

Liberté

Expansion

Hi ha més artistes com Daniel Spoerri, el qual destacà pels seus quadres trampa que consistien en combinacions de materials que trobava per tot arreu i creava una escena.

En resum, feia representacions d’escenes amb brossa.

Uns exemples serien els següents:

El menjar hongarès, 1963

Les Puces, 1961

Un altre artista del moviment va ser Martial Raysse, el qual utilitza imatges de dones i les retocà amb capes de pintura, neó i enganxa objectes nous d’aquell temps. Se centrava en la crítica de la publicitat i en estereotips de la dona. Més tard utilitzà imatges del món rural. Una mica de les seves obres:

La France Orange, 1963

De cop i volta, l'últim estiu, 1963

Nissa Bella, 1964

Un altre artista del moviment, Raymond Hains, destacà pels seus cartells rascats sobre superfícies sense color, normalment ferro, amb papers i cola. Aquesta tècnica s’anomena décollage, i va ser molt utilitzada en aquest estil. Obres seves en trobem les següents:

Sense títol, 1959

Sense títol, 1963 

Sense títol, 1986

A més a més, trobem a Jacques Villeglé, que també treballà els cartells rascats com en Hains en el seu treball Des Réalités collectives.

Des Réalités collectives, 1958

Per últim, en Mimmo Rotella va ser un pintor italià considerat com l’Andy Warhol italià en mostrar la societat de consum europea. Inventà l’epistàtica, una poesia fonètica on barrejava sorolls i onomatopeies. En el Nou Realisme destacà pels seus décollages.

Décollages

Materials i tècniques

Pel que hem vist anteriorment, cada artista treballà amb diferents materials, pintura, llenços, ferro, objectes de la societat, cartells, cola… Sobretot destacà els elements que procedien de la societat de consum.

Les tècniques que utilitzaven també eren diferents: l’Yves pintava els cossos de persones i després les estampava en un llenç, feia body-painting. Les seves obres destacaven pel seu color blau.

L’Arman utilitzava diversos elements típics de la societat com cotxes, maletes, culleres…  que unia i, a vegades, trencava per crear les seves obres.

En César usa ferro, materials i residus mecànics que acaba soldant entre ells. També feia servir presses hidràuliques per comprimir objectes i poliuretà per crear expansions.

La Niki de Saint-Phalle treballà amb guix les escultures. També usà pintura de diversos colors, llenços i produccions audiovisuals. A més a més feia servir tècniques diferents, per exemple, una de les seves obres dispara sobre el llenç i després el pinta.

En Tinguely va utilitzar metalls i mecanismes que feia ell mateix amb els cables i metalls per crear el moviment a les seves creacions.

En Daniel Spoerri, es dedicà a enganxar elements quotidians ja convertits en brossa a llenços que també pintà en una situació.

En Martial Raysse usà imatges, objectes i pintura per a les seves obres. La tècnica que utilitzà era el collage, que consisteix en l´ús de diferents elements sobre una mateixa superfície.

En Raymond Hains, usà planxes de metall a les quals enganxà cartells i estripà més tard, tècnica nomenada décollage.

Per últim, en Mimmo Rotella també realitzà décollages dins d’aquest moviment.

Transcendència del moviment

El moviment va tenir transcendència en el pop art estaunidenc i al realisme capitalista alemany. Els corrents posteriors van adoptar l’element vandàlic, violent i destructiu del Nou Realisme.

Andy Warhol. Oxidation Paintings (1978). Llenços coberts de pintura de cobre humida i orinats a sobre. L’orina pertany als amics d’en Warhol. Paròdia de Jackson Pollock.

Oxidation Paintings, 1978

Jeff Koons se centra en les escultures monumentals kitsch, un estil definit com a vulgar però pretensiós, de mal gust, cursi.

Puppy, 1992

Zoe Leonard va exposar al seu estudi de Manhattan l’Strange fruit al qual mostra fruites menjades que es van descomponent al llarg de l’exposició.

Strange Fruit, 1995

Julian Schnabel fa readymade, diferents obres fetes amb materials que troba.

Sense títol, 2008 (pergamí xinès)

Grayson Perry fa tapissos amb la tècnica del collage.

Mark Bradford fa servir la tècnica de collage.

Rebuild South Africa, 2015

Àmbits paral·lels a l’art plàstic

Paral·lelament al Nou Realisme, França també va desenvolupar-se en altres àmbits artístics.

Cinema

A finals dels anys 50 sorgeix la Nouvelle Vague (Nova Onada), corrent cinematogràfic francès que reivindicava el cinema com a nou mitjà de comunicació i que defensava la càmera com a mitjà d’expressió, tal com la ploma ho és per a la literatura.

Música

A la meitat del segle XX va néixer la música pop, un gènere musical destinat a la comercialització a gran escala. Tot i que al principi no es va concebre com un motor de masses, el seu èxit va fer que es tornés molt comercial. El major dels representants serien The Beatles (1960-1970) que va originar-se com a grup de rock i, com ja hem dit, el seu impacte va fer que es comencés a denominar com a tal. La música pop no té un estil definit, de fet és la fusió de molts (jazz, rock, blues, etc.) però es caracteritza per les seves melodies simples i fàcils de recordar.

Teatre

Als anys 60 apareix a París una nova forma de cabaret anomenada café-théâtre. El cabaret era un espectacle de varietats normalment nocturn, o sigui que era un tipus d’espectacle on es combinaven diferents disciplines (escenes còmiques, musicals, il·lusionistes, etc.). Aquest nou tipus de cabaret, el café-théâtre, permetia que els espectadors miressin l’espectacle mentre prenien algun àpat des de les seves taules. A mitjans del segle XX va començar la decadència d’aquest gènere teatral.

Esquema-resum:

Powerpoint: https://docs.google.com/presentation/d/11nv9Y3kQULdTgzfrhrVgv5nwcrD4R5_Cy3mrHM8-kLk/edit?usp=sharing

PRIMERA PRÀCTICA FAIL

Idea: fer obres a la nostra manera basades en les dels artistes del moviment i exposar-les a un espai buit.

Elecció dels artistes i les tècniques: body-painting d'Yves Klein, acumulacions d'Arman, escultures i expressió de violencia de Niki de Saint-Phalle, décollage de Mimmo Rotella.

Storyboard:

Guió tècnic.

Compra/Recerca dels materials: pintura blau Klein i altres pots de pintura, sorra blava, llibres i llençols vells, argila i globus.

Gravació --> 20 d'OCT. Algunes tomes ens les van ajudar a gravar l'Alba Iglesias i la Judit Costa perquè la Júlia i jo havíem de sortir juntes al pla. Alguns problemes que vam tenir van ser que no vam poder gravar la figura d'argila perquè se'ns va trencar diversos cops, que no va funcionar el ficar la pols als globus i que a l'Andrea li feia reacció a la pell la pintura.

Resultat final: 

SEGONA PRÀCTICA

Idees:

• Collage basura Arman
• Collage fotos ready-made (+ décollage)
• Joc de taula
• Cartell publicitari anunciant expo Nou Realisme
• Reportatge
• Mortal kombat del nou realisme vs pop art animació

Al final hem pensat en barrejar dues de les nostres idees, concretament la del cartell publicitari (+décollage) i el Mortal Kombat. En definitiva, l'idea final és la de fer el cartell publicitari d'un videojoc en què els artistes nou realistes i els del pop art es barallin. Si ens donés temps, faríem també el packaging del videojoc i una animació perquè es vegi la seva dinàmica.

Esbossos del cartell:

En brut.

Passat a net.

Marca de l'empresa del videojoc i el seu logotip:

Pluja d'idees per a logos i noms de marca

El nom del videojoc és el primer que se'ns va ocórrer: Mortal Kombart. Va ser fàcil. Com ens basem en el joc original Mortal Kombat, només li vam afegir una lletra per poder fer un joc de paraules. Mortal + Kombat + Art, o sigui, un videojoc on l'art es juga una baralla a mort. 

El nom de la marca és KO GAMES. El terme Knock-Out és una expressió anglesa utilitzada a la boxa que vol dir 'fora de combat', se sol dir quan un dels contrincants queda inconscient o es incapaç de continuar la lluita. Ens ha semblat adient, ja que el nostre projecte es tracta d'un videojoc de lluita. L'altre concepte, GAMES, vol dir 'jocs' i l'hem escollit perquè els productes de l'empresa són videojocs, especialment del gènere de batalla o lluita.

La imatge corporativa és la cara blava d'un artista marcial que duu una bandana amb el nom de la marca. El color es deu a què és el més representatiu de l'artista principal del moviment, Yves Klein. La cara prové, a part de la condició de joc de lluita del nostre projecte, de l'afició d'Yves Klein i d'Arman, ambdos artistes del corrent: el judo.

Storyboard:

Vam planejar diferents baralles entre els representants del nou realisme i del pop art, però vam preveure que no tindríem prou temps per fer-les totes i vam retallar contingut. Ens vam quedar amb les dones dels moviments, la Niki de Saint-Phalle (nou realisme) i la Yayoi Kusama (pop art), per donar més visibilitat a les dones a la història de l'art. 

Una altra idea que vam tenir va ser representar els nou realistes en escala de grisos i els del pop art a color perquè ens vam adonar que gairebé totes les fotografies que hi ha dels primers són en blanc i negre. 

Ara podreu veure unes quantes imatges usades per fer l'animació.

Resultat final:

Per digitalitzar-lo hem usat els programes Adobe Photoshop CS6, Adobe Illustrator CS6, Adobe After Effecs CS6 i iMovie.

Els efectes sonors i la música els hem agafat de les pàgines web anomenades Epidemic Sound i Freesound.

MATINAL D'ARTS

Després d'haver realitzat la matinal, hem creat un petit vídeo on es veu el que vam estar fent durant aquell dia a l'institut i una mica les altres activitats que van realitzar alguns dels nostres companys. La cançó és Giant de Calvin Harris i Rag'n'Bone Man.

CONCLUSIONS

Les nostres conclusions sobre el treball han estat les següents:

Estem contentes amb els resultats malgrat el poc temps que vam tenir per realitzar-lo. A més a més creiem que ens ha sortit prou bé i ha agradat a la gent pel que ens han comentat després de veure'l. Pensem que si haguéssim tingut més temps hauria sigut un treball de recerca perfectament.

Ens va sorpredre el fet que els alumnes vinguéssin per lliure i no amb guia com s'havia parlat (el qual els havia d'informar sobre els moviments), així que molts no coneixien el nou realisme francès. També vam comprendre que era millor posar les cadires al mig de la sala (al principi les vam posar envoltant la classe, tocant a les parets) ja que venia poca gent i no s'atrevien a entrar del tot. Al final vam organitzar-les com a una mena de cinema. S'ha de dir que és difícil gravar a les fosques i que es vegi bé.

Per finalitzar dir que vam estar 5 hores veient el nostre video en bucle i se'ns feia complicat poder anar a veure la feina dels companys. Teòricament estava ben organitzada la jornada, però en la pràctica no ho va semblar. 

Sobre el projecte en general, val a dir que nosaltres hem fet el doble de feina ja que vam realitzar una altra idea al principi de curs, quan encara estava enlaire i no s'havia explicat què s'havia de fer exactament, perquè vam pensar en avançar feina.

Andrea Barato i Júlia Costa